LA PREHISTÒRIA JAPONESA : Un viatge als orígens del Japó
Introducció
Els orígens del Japó constitueixen tot un enigma pels historiadors, arqueòlegs, crítics i fins i tot pels mateixos japonesos. Moltes són les opinions, assajos, investigacions, crítiques que s’han fet al respecte i amb contradictoris o oposats punts de vista fins i tot. Fins fa relativament poc, i com a conseqüència d’unes lectures un tan polítiques dels primers escrits japonesos que daten del s.VIII dC.: el Kojiki i del Nihon Shoki, la historiografia tradicional sempre ens havia apuntat a l’ascendència divina de l’emperador. Per la casa imperial del Japó comptar amb el suport històric que vincula l’emperador actual amb uns orígens mitològics era important perquè legitimava a l’emperador (Ledyard 1975), la qual cosa va ser particularment visible en el període que va dels anys 30 fins a finals de la segona guerra mundial, període en que inclús es perseguia als historiadors que proposaven una història diferent (Collcutt 1988).
L’acceptació a partir de la segona guerra mundial dels estudis basats en els descobriments arqueològics vindrien a canviar aquesta visió tradicional. Malgrat la intensitat amb que s’han produït els descobriments arqueològics des de la segona meitat del s.XX, que han permès trobar vestigis humans de fa 50.000 anys, les dificultats que han enfrontat els arqueòlegs japonesos provenen de la forta ocupació territorial, que moltes vegades impedeix les excavacions, i de la manca de restes de fòssils humans provocada per l’acidesa de les terres volcàniques del període Paleolític que afegeix més dubtes sobre els orígens dels primers pobladors del Japó (Colcutt 1988).
A partir de la intensificació de l’arqueologia, les evidències ens parlen de l’existència d’una cultura paleolítica prèvia als Jomon (Collcutt 1988), que es desenvoluparia al marge del gran focus cultural de la Xina fins al 1.000 aC. (Folch 2005), que hauria habitat l’arxipèlag japonès des de fa 50.000 anys, i que gràcies al seu aïllament geogràfic es desenvoluparia de manera original. Posteriorment la prehistòria japonesa es desenvoluparia a partir del contacte amb altres pobles veïns com Corea, Xina, el nord d’Àsia o inclús el sud-est asiàtic (Collcutt 1988, Pearson 1992) que sumats a tres grans canvis tecnològics, ens permeten definir la prehistòria japonesa en quatre períodes diferents (Collcutt 1988).
Cert és que el continent ha tingut la seva influència en el destí del Japó, ja sigui per les relacions comercials, per les migracions o per les disputes que hi ha hagut entre els pobles al llarg de la història. Per aquest motiu, la inclusió de la història del continent en la nova historiografia sobre el Japó ha estat un dels grans reptes a superar ja que tan les referències escrites com els vestigis arqueològics dels que parteixen són objecte d’interpretacions, i per tant poden resultar simultàniament plausibles i contradictòries. Aquesta però és la millor manera de garantir l’objectivitat científica de les teories.
Un dels conceptes que ens permet defugir les perspectives nacionalistes miops, més interessades en utilitzar la història per defensar els seus interessos que en l’anàlisi crítica, és la talassocràcia, (Ledyard 1975). Aquest concepte és de vital importància en els inicis del Japó per entendre la vida i costums dels primers pobladors i esbrinar la relació que establien amb les altres societats que els envoltaven, i amb els quals es produïren intercanvis culturals, econòmics, polítics i socials, que influirien a la societat japonesa, bo i mantenint les seves característiques diferencials.
El Paleolític
Inicialment, durant l’època glacial (1,000.000-10,000 aC.), l’illa del Japó estava unida al continent (Varley 1984) a Sibèria a través de l’estret de Soia i a la península coreana per l’estret de Tsushima, quedant Honshu, Hokkaido, Ryukyu i Kyushu també units per terra al continent (Collcutt 1988). Pensem que en aquest context, poc a poc, pobladors procedents del continent va anar arribant a l’illa i començant a formar el que en segles posteriors seria el Japó, malgrat que la forta activitat volcànica que caracteritza el pleistocè tardà condicionà les terres de la planura de Kanto, va fer que esdevinguessin massa àcides com per conservar fòssils humans que ho confirmin (se n’han trobat alguns a Akashi, Ushikawa, Mikkabi, Hamakita i Kuu). (Collcutt 1988)
Les poques restes arqueològiques que s’han conservat són fòssils d’animals (Collcutt 1988), estris per a la caça, armes i utensilis que ens indiquen que durant el Paleolític (50.000-10.000 aC.), aquelles rutes que unien Japó al continent, eren recorregudes per petites bandes de caçadors nòmades que seguien les manades d’animals (mamuts, elefants...), probablement a peu (Varley 1984) i que els pobladors d’aquella contrada vivien principalment de la caça, i la recol·lecció, però també de la pesca i no coneixien les tècniques de la ceràmica (Collcutt 1988), motiu pel qual serien coneguts com els pobles sense ceràmica (“non-pottery people”, Varley 1984).
Tanmateix, la precària conservació d’aquestes troballes no ens dóna gaire més pistes sobre els orígens reals d’aquells pobladors que viurien un canvi tecnològic cap al 10.000 aC (Collcutt 1988), encara que alguns historiadors el situen al 8.000 aC. (Varley 1984), en que comença el Neolític japonès amb la introducció de la ceràmica que dóna el nom al període Jomon.
Els Jomon
A l’Holocè, Japó va viure una època de bonança climatològica que va afavorir la crescuda dels oceans deixant novament aïllat l’arxipèlag del continent. Gràcies al bon clima i a la disminució de l’activitat volcànica, van aparèixer noves espècies vegetals i animals mentre en desapareixien d’altres. Amb l’aparició de noves espècies es va afavorir l’enriquiment de la seva dieta amb la recol·lecció de nous, fruits i arrels, que s’afegien a la dieta de carn, peix i mol·luscs. Existeixen indicis, cap el final del període, de conservació d’aliments amb sal i d’una vida cada cop més sedentària. (Collcutt 1988)
Durant la bonança climàtica la població es repartí principalment pel centre del Japó, a l’actual Nagano. Poc a poc però, amb el posterior deteriorament climàtic i el nou refredament terrestre, es van veure obligats a marxar cap a les zones costeres, fet que demostra la gran quantitat de fòssils de mol·luscs que s’han trobat en aquestes zones. De fet, molt del que coneixem d’aquest període (entre 8000-3000 aC) prové del descobriment de monticles de material de refús i closques al voltant dels poblats. Entre aquestes piles hi havia ossos d’animals, instruments de pedra i fusta, arpons, ornaments i fragments de xarxes de pescar, restes de peixos i mol·luscs, arcs, puntes de fletxa, hams, caps d’arpó, rems, la qual cosa denota una societat eminentment pescadora però també caçadora. (Collcutt 1988)
Aquest període que va del 10.000 al 300 aC. es caracteritza sobretot per uns habitants que van començar a ser destres en l’elaboració de ceràmica. Sabem, per les múltiples troballes de ceràmica de diversos tipus que han aparegut en els jaciments, que coneixien les tècniques de treball de l’argila i de cocció, que es feia en fosses obertes a altes temperatures (500-600ºC), però que no van estandaritzar el procés, i per això la creativitat de les peces és molt àmplia. D’aquestes diferències creatives o utilitàries de la ceràmica ha sorgit la classificació del període en sis etapes que van d’una fase inicial on s’haurien trobat petites peces de ceràmica o trencadís en mal estat amb detalls inscrits amb bambú i d’altres estris, a una fase final en que les formes cada cop són més complexes i elaborades amb una tècnica més acurada. De fet, “Jomon” o ceràmica cordada és el nom amb el que s’anomena aquest període que fins i tot hauria pogut extendre el seu radi d’influència a Sibèria i Corea, ja que s’han trobat restes de la mateixa ceràmica que indiquen la relació entre els diferents pobles de l’àrea. (Collcutt 1988)
Els jomon no es regien per un sistema classista, de llinatges o aristocràtic com per exemple a l’antiga Xina. Les tombes dels jomon eren totes de les mateixes característiques i ni el seu tamany ni la quantitat d’ofrenes variaven segons la classe social, fet que demostra que en el període jomon no existiren divisions entre classes. D’aquest període és el descobriment a Kyushu d’unes figures femenines de ceràmica conegudes com Dogu que ens donen una visió dels rituals, les tradicions, la cultura i el caràcter artístic dels jomon, preocupats principalment per la cura de les malalties, la fertilitat, la bona cacera etc. Alguns d’aquests rituals es feien en llocs delimitats amb pedres configurant un cercle, amb una pedra al mig que podria tenir un significat fàl·lic. Les dimensions d’alguns llocs assenyalen que podien haver estat usats per varis pobles. (Collcutt 1988)
L’absència d’agricultura marca aquest període, encara que probablement en algun moment del Jomon final es va iniciar un tipus d’agricultura (cultiu de mill) (Collcutt 1988), però no serà fins a la introducció del cultiu d’arròs que aquesta societat canviarà els seus hàbits, en una nova etapa coneguda com el període Yayoi.
El Yayoi (300 aC – 300 dC)
La ceràmica que dóna nom al període es trobà a Yayoicho (Tokyo). Aquesta tipus de ceràmica es coia a més altes temperatures que no pas els Jomon –entre 800 i 900º- i era envernissada o pintada amb motius geomètrics. El seu ús podia ser quotidià, cocció d’aliments, o ritual, ofrenes i enterraments. (Collcutt, 1988)
Però la ceràmica només és un indicador més que ens proporciona l’arqueologia sobre el període Yayoi, que generalment es caracteritza per un seguit de canvis tecnològics d’entre els que destaquen la introducció de l’agricultura, en especial el cultiu de l’arròs, la metal·lúrgia o el torn de terrissaire (Folch, 2005). D’altra banda, disposem d’altres fons documentals que ens proporcionen coneixements sobre el Yayoi, per exemple, les cròniques dels Wei, que narren els contactes amb els que anomenen la gent de Wa, d’on observem l’ús de noves tècniques per a la fabricació de teixits, com la producció de seda (Lu, 1997).
La introducció de l’arròs des de la península de Corea anà acompanyat d’innovacions tecnològiques destinades a millorar-ne la productivitat. Les noves tècniques d’irrigació i drenatge, i de construcció de canals hi influïren, així com la situació dels assentaments en terres pantanoses on la inundació dels terrenys era més fàcil, o el trasllat de la població en terres al·luvials. (Varley, 1984)
El cultiu de l’arròs canvià totalment la dieta i els costums dels habitants de l’arxipèlag japonès, a més de permetre un augment considerable de la seva població. Els jaciments arqueològics evidencien la sedentarització de la població en “rice-farming villages”, i el sorgiment d’una societat de classes, a diferència del període Jomon, amb una organització política i social que gira al voltant dels caps, els quals eren enterrats en tombes rectangulars diferents de la resta de la població. (Collcutt, 1988)
El Període Kofun (300 d.c-650 d.c)
A continuació de l’etapa dels Yayoi, comença el Període Kofun que cobreix el període cronològic que va des del 300 d.c al 650 d.c (Collcutt, 1988). El període Kofun es caracteritza pel diferent grau d’especialització de les tombes que s’han trobat i que defineixen tres períodes En el primer, i basant-se en els objectes rituals que s’han trobat a les tombes, es parla d’una influència del sud-est asiàtic. En el segon període apareixen signes d’una societat més aristocràtica i guerrera que vincularia el Japó amb Corea sobretot (Folch 2005), ja que Xina entra en el període de Desunió i perd influència en la zona i en el període final de continuïtat, la Xina torna a exercir influència i es substitueixen les tombes per receptacles budistes. (Collcutt 1988)
Un dels aspectes definidors d’aquest període és l’establiment de vincles del Japó amb el continent, especialment amb Corea i en menor mesura amb la Xina. Els primers testimonis sobre l’obertura del Japó vers els seus veïns apareixen en les cròniques històriques coreanes que citen el desembarcament d’ambaixades des dels regnes de Puyo i Paekche al Japó. Anteriorment, les cròniques dels Wei (Wei Zhi) també havien fet referència al regne de Wa i es considera que almenys una ambaixada xinesa hi fóu enviada. El període Kofun, és considerat el punt de partida per a la unió de la nació japonesa que es concretarà sota el mandat de Shotoku. Les relacions amb el continent tingueren un rol importantíssim en la transformació d’aquells territoris governats per clans aristocràtics en estat centralitzat vist que, inicialment, com els seus veïns, l’estructura estatal partia de la base d’una capital que governava tot el territori.
En els inicis del període Kofun, el regne de Wa, com es coneixia a la Xina al conjunt de pobles “bàrbars o indígenes” de la veïna Japó, estava conformat per un conjunt de petits estats que no eren més que clans administrats per els caps patriarcals sota el control de la capital Yamato.
Malgrat que no hi ha consens al respecte, sembla ser que alguns estudiosos, especialment d’origen japonès, teories dels quals han estat contrastades i refutades per altres investigadors (Ledyard, 1975), atorguen a la figura de Pimiko o Himiko, la que hauria estat la primera emperadriu japonesa, la funció d’haver estat l’artífice de la unificació del Japó i de la posterior conquesta de la part meridional de la península de Corea. Aquestes afirmacions no són ni de bon tros demostrables vista la complexitat del tema i les contradiccions que aquesta teoria no acaba de resoldre – hem de tenir en compte que aquí el factor d’identitat nacional hi té molt a veure -.
Per altra banda, però, a les cròniques japoneses, les úniques que es conserven en referència a aquest període, Kojiki (712) i Nihon Shoki (720), la figura de Himiko, no hi és present, amb la qual cosa, aquests conceptes, continuen constituint un misteri per desvetllar que admet moltes possibles interpretacions. Sigui quina sigui la teoria correcta, el cas és que, seguint les fonts arqueològiques, (Collcutt, 1988) i amb un plantejament diferent, (Lu, 1997) en la seva reflexió sobre el Japó en l’època de la dinastia Wei; el que és cert és que al centre de l’actual Japó, sembla ser que hi existí un grup de territoris regits d’una manera més o menys cohesionada i que un d’ells, el regne de Yamatai estava governat per Himiko (Varley, 1984), i que seria ella i els seus successors en la mateixa línea dinàstica, els que van precedir la construcció del que anomenem Japó. L’etapa Kofun, doncs, fóu crítica i prèvia a la transformació dels estats guerrillers, en l’estat japonès.
La civilització Kofun, epítet que sorgeix com a conseqüència de les tombes de dimensions impressionants en forma de muntanyeta que caracteritza tant el primer període com el darrer període - Kofun significa tomba de fet - era de caràcter guerriller i aristocràtic. La Kofun era una societat estructurada jeràrquicament on la divisió de classes era ben clara, com ho demostren les restes arqueològiques de les tombes trobades tant en la primera etapa del període com en la segona, que variaven sensiblement, el que delimita el rang de la persona enterrada. Els governadors eren caps militars que anaven a cavall, es vestien amb robes específiques, duien armes com espases i empraven mètodes de lluita molt avançats similars als del nord-est de l’Àsia. Tenien assentaments militars a la península de Corea i gaudien d’una molt bona relació amb la Xina, que al seu temps, ajudava a legitimar el cert control militar que tenien sobre algunes parts de Corea. La societat s’estructurava en petits clans o famílies amb un cap patriarcal per cadascuna d’elles que era l’encarregat de gestionar-les i prendre les decisions que els repercutien directament, per això, desenvolupaven ritus als kami per garantir el benestar del clan. Feien ofrenes a les tombes, Haniwa, en forma normalment d’animals, cavalls, ocells, peixos, galls o també armes, casetes...
Els Kofun s’alimentaven de vegetals, arròs i peix, fet pel qual gaudien d’una longevitat extraordinària i el pilar bàsic de la seva economia era el cultiu d’arròs, importat directament de les veïnes Corea i Xina.
Practicaven la religió Shinto, originària del Japó, i duien a terme ritus endevinatoris de manera similar als seus germans xinesos. Als darrers anys del període, cap al segle VI d.c es va introduir al Japó, via immigrants, el budisme i el confucianisme. Al principi va topar amb una societat que s’hi resistia però poc a poc, totes dues filosofies s’anaren integrant i fusionant amb la cultura japonesa i la seva influència fóu clara en l’articulació del nou estat japonès.
Resta com a incògnita si van ser els coreans, en concret els puyo, els que van conquerir Wa, com afirmen alguns erudits, bo i fent una repoblació d’una illa poblada d’agricultors, amb l’influx de gent de caràcter militar procedent de la península coreana, la qual cosa voldria dir que l’origen del Japó cal buscar-lo a Corea; o per contra va ser el Japó qui ocupà o s’assentà en terres coreanes, com suggereixen altres historiadors. Tanmateix, el que sembla més plausible és que la nació japonesa es va a constituir en el període Kofun per sí mateixa amb unes característiques administratives, burocràtiques, econòmiques i militars similars a la dels seus veïns. En aquest cas, doncs, no parlaríem d’invasions ni d’assimilació, sinó d’interrelació entre cultures properes i adopció de tendències culturals, religioses i polítiques procedents de Xina i Corea. En última instància, l’eclèctic Japó, amb la seva obertura a l’exterior, no va sinó beneficiar-se dels coneixements foranis i utilitzar-los per aconseguir erigir-se com a nació.
Conclusions
“To probe the origins of Japanese culture we have to rely on the findings of archaeologists” (Collcutt 1988). Heus aquí una de les conclusions, però també problemàtiques, que ens plantegen els quatre textos de lectura per al debat. Conclusió i problema alhora perquè, òbviament, és una dificultat afegida que els investigadors hagin de dependre de les troballes arqueològiques, tot i que això succeeix en totes les èpoques prehistòriques del món, però creiem que és en el sentit de que hi ha hagut interpretacions tan pretensioses i manipulades (o manipulables) per part de la historiografia, que al final només queda revisar altre cop les troballes arqueològiques.
L’altra gran problemàtica, i, en ocasions, íntimament lligada amb l’anterior, és si els historiadors opten per una visió de la història del Japó on les invasions de pobles estrangers i la importació de noves tecnologies que això implicà, va tenir, o no, un paper essencial en l’origen i en els canvis, d’uns períodes històrics a uns altres, del Japó. La historiografia japonesa s’ha decantat tradicionalment per una visió de la història en que els pobles de l’arxipèlag mai van ser conquerits, que van innovar tecnològicament amb poca influència estrangera i que van conquerir terres foranes gràcies a la instauració d’un estat central fort. Creiem que es tracta d’una actitud obertament nacionalista que es basa en les lectures intransigents de la Història dels Wei (Wei zhi) i pretén vendre la idea d’un estat japonès ètnicament homogeni que es remunta a un passat remot. Però de la mateixa manera que l’arqueologia, i el sentit comú, van evidenciar la fal·làcia del mite de l’emperador com a descendent de la divinitat Amaterasu Omikami, amb el temps les noves troballes han comportat noves perioditzacions i debats que minven la capacitat explicativa del que fins llavors es creien veritats absolutes. Destaquen tres grans discussions dins d’aquest marc historiogràfic:
El primer problema és el del regne de Yamatai i la reina Himiko o Pimiko, el suposat primer estat del Japó (afirmació totalment errònia ja que la el Japó entès com l’entenem actualment, és a dir, com a estat-nació, no té sentit fins al segle XIX), anterior al que tradicionalment es coneixeria com a tal gràcies al Kojiki i el Nihon Shoki, que és el de Yamato. De totes maneres les coordenades que facilita el Wei zhi per trobar aquell regne estan equivocades i, d’altra banda, no hi ha evidències arqueològiques que sustentin aquesta possibilitat (Lu 1984, Varley 1984).
El segon tema de discussió és l’estela coreana del rei Kwanggaet’o. La discussió torna a estar al voltant del mateix. si la conquesta d’una part del territori de la península coreana va ser possible es degut a l’existència d’un estat a l’arxipèlag japonès prou fort com per dur-la a terme. Òbviament la historiografia coreana ho nega (Ledyard 1975).
I en tercer lloc destaca la discussió respecte als canvis del període Kofun i la teoria d’Egami respecte a una possible invasió dels anomenats “horseriders”. Un debat que, bàsicament, gira al voltant de si els canvis van ser exògens, per invasió com diu Egami, o van ser endògens, com promouen els japonesos. En aquest sentit Ledyard aposta per un terme mig on, si bé no hi hauria hagut una invasió complerta, sí que hi hagué una important migració, acompanyada de noves estructures socials i innovacions tecnològiques, degut a que les societats que habitaven l’arxipèlag eren eminentment talassocràtiques i, per tant, era impossible que amb els diversos i múltiples contactes amb d’altres civilitzacions i pobles no n’absorbissin influències (Ledyard 1975).
Així doncs, el debat continua.
BIBLIOGRAFIA:
COLLCUTT, M., Cultural Atlas of Japan, New York: Facts on File, 1988, pp 32-41 i 45-51.
LEDYARD, G., “Galloping along with the Horseriders: Looking for the founders of Japan”, Journal of Japanese Studies, Vol.1, Núm.2 (primavera 1975), pp. 217-254.
LU, D.J., Japan a Documentary History, Armonk: M.E. Sharpe, 1984, pp. 11-14.
VARLEY, H.P., Japanese Culture, Honolulu: University of Hawai’i Press, 1984, pp.1-16.
PEARSON, R., Ed. (1992). Ancient Japan. Washington, D.C., Smithsonian Institution. Pg. 64.