Buddha y el Evangelio del Budismo

COOMARASWAMY, Ananda Kentish (1877-1947)[1]. L’autor, de pare indi i mare anglesa, va néixer a Ceilan i es va doctorar en ciències a Londres el 1904. Després va ser nombrat director d’investigacions científiques a Ceilan però gradualment es va anar especialitzant en qüestions artístiques. Arrel d’aquesta darrera especialització, el 1914 es trasllada a Amèrica, on tindrà diferents càrrecs, al Museum of Fine Arts de Boston, entre altres. En aquest país, desenvoluparà la seva extensa obra, que avarca des de temes filosòfics a artístics orientals i més concretament serà reconegut com especialista en esoterisme tradicional. Dins aquest àmbit és que situem l’obra Buddha and the Gospel of Budism que va ser publicada per primer cop al 1916 a Anglaterra. Aquesta obra va ser reconeguda i traduïda a diferents idiomes. La versió en castellà Buddha y el Evangelio del Budismo, que presentem a continuació de l’editorial Paidós va ser editada al 1969 a Buenos Aires, i traduïda per Enrique A. Franch. Encara que existeixen versions més recents, és un bon exemple de l’original.

 

BUDDHA Y EL EVANGELIO DEL BUDISMO

 

L’autor intenta desgranar la història del budisme. Per a tal fi estructura el llibre en cinc parts que corresponen a: una primera on ens aproxima a la vida de buddha; una reflexió sobre les regles o l’evangeli del budisme primitiu; en la tercera i la quarta posa especial èmfasi en les corrents contemporànies a aquesta i en l’expansió de dos dels seus grans mitjans doctrinals: l’hinayana o “mitjà petit” i el mahayana o “mitjà gran”, a la quinta fa referència a les fonts o a la literatura budista que s’ha conservat fins els nostres dies.

En la primera part del llibre l’autor ens avisa de la necessitat d’escriure aquest capítol basat en la biografia del Buddha, més que pel seu caràcter històric, que estrictament es basa en uns fets no massa científics o poc comprovables, com a font d’inspiració que seria pels seguidors del budisme al llarg de segles. Aquest capítol està ple de petites anècdotes molt entretingudes però que no exposaré, més aviat he optat per fer un resum de les idees principals que se’n poden extreure.

La vida del Buddha comença quan el braman Sumedha resol reencarnar-se en Buddha en algun futur naixement per tal d’ajudar a la humanitat que pateix. L’escollit serà Siddharta o Gautama que neix el 563 aC. Aquest, hereter d’una família benestant, sentirà un creixent disgust pels plaers i luxes i abandonarà la cort per convertir-se en un anacoreta. En el seu camí assoleix la perfecta il·luminació i es converteix en Buddha, passa set setmanes alimentant-se de l’alegria de la contemplació, de la Òctuple Senda i la del seu fruit, el Nirvana. Buddha revela la seva doctrina amb les quatre Nobles Veritats: que la vida és patiment, que l’origen d’aquest es troba en el desig, que el patiment es pot eliminar i que per fer-ho s’ha de seguir la Noble Òctuple Senda. L’ensenyament es fa a través de tres sermons: el primer consisteix en la posada en marxa la Roda de la Llei que implica abandonar les passions, els plaers i comprendre el camí o Noble Òctuple Senda per assolir la pau i el coneixement, això és el Nirvana; el segon discurs és “Sobre la No-existència de l’Ànima”; i el tercer és sobre el Foc.

Després se’ns fa una descripció de la vida diària del Buddha que en termes generals alternava la vida errant amb el descans i es caracteritzava per l’austeritat, la dedicació a la difusió de la doctrina i la demanda d’almoines i caritat per subsistir. Així mateix, dóna les pautes per admetre a la Orde els nens i les dones. Durant la seva vellesa defineix la necessitat d’elegir el seu servidor permanent que finalment serà Ananda, un referent pels budistes i defineix les condicions pel benestar de l’ordre religiosa que també serviran pel benestar polític. Ja a punt de morir remarca que el destí de totes les coses és el deteriorament i per tant tot budista ha de saber separar-se d’elles i deixar-les morir.

La segona part del llibre correspon a la presentació de l’evangeli del budisme i els trets més característics que subdivideix en 14 apartats:

1.    Exposició de les línees bàsiques de la doctrina o Dhamma i la disciplina fent un repàs a les Quatre Nobles Veritats, a la triple fórmula per conèixer la Veritat: el Sofriment o Dukkha, la Transitorietat o Anicca i el No-egoisme o Anatta que són la base de l’Evangeli del Budisme[2]. Després presenta les Quatre Sendes a seguir que un cop recorregudes alliberen a l’aspirant dels pecats i pot assolir el Nirvana.

2.    Definició del Samsara o peregrinatge i el Kamma, que combinats condueixen a la idea que la història d’un individu no comença amb el seu naixement ni acaba amb la mort, d’aquí que els budistes no acceptin el suïcidi.

3.    Presentació de les característiques generals del seu cel i en destaca dos Déus: Sakka i Brahma.

4.    Definició del Nirvana que es pot assolir en qualsevol moment, inclús després de la mort.

5.    Referència a l’ètica, allunyant el budisme del bé i el mal i de qualsevol intent d’establir un ordre al món.

6.    Comparació entre la consciència moral a occident i la budista destacant que només el recolliment i l’amor corresponen a la consciència moral en termes occidentals.

7.    Exposició dels diferents tipus d’exercicis espirituals budistes basats en la meditació, tan en l’entrenament mental del cor com en els Jhanas o disciplines d’abstracció íntimament lligades al Ioga i a les reflexions sobre el més enllà.

8.    Exposició de com trobar el consol al sofriment mitjançant el coneixement de les coses tal com són.

9.    Establiment del sistema Sangha[3] o Companyia de Germans i germanes, la relació amb les Ordes veïnes, els Deu Manaments o prohibicions que han d’acomplir els seus membres, el tipus de vida que fan i les pertinences que poden tenir.

10. Ampliació del tema al voltant de les relacions que tenien amb altres creences basat en un principi de tolerància malgrat el convenciment que només mitjançant el budisme s’aconseguia la salvació.

11. Exposició de les afirmacions contradictòries sobre les dones que si bé representen la passió i poden ser font de problemes, van ser acceptades dins la orde com a persones més que com a dones.

12. Èmfasi en la relació del budisme primitiu amb la natura, la fascinació pels poetes i els llocs solitaris i la identificació de les idees amb certs animals.

13. Anàlisi de si el pessimisme és o no una característica pròpia del budisme.

14. Reflexió al voltant de l’emperador budista i quina relació hi havia amb la societat, el govern i com alguns emperadors van fer seus els preceptes del budisme.

La tercera part del llibre és una revisió dels sistemes contemporanis al budisme i les diferències i similituds que trobem entre el budisme primitiu i aquests: l’escola del Vedanta o de l’idealisme monista de les Upanishads de la Índia que defineix l’Atman (esperit) com a única realitat; el Samkhya que són les formulacions del savi Kapila que estableix un dualisme explícit entre esperit i natura; el Ioga que és una disciplina que assegura l’alliberament que es contemplava en el Samkhya i que té un aspecte pràctic i un de majestuós i que es diferència dels anteriors en que no és ateu, creu en un Senyor Suprem; i finalment el Brahmanisme, gran preocupació de molts estudiosos ja que les diferències amb el budisme no són massa clares ni tan aparents i volen d’una reflexió llarga i acurada que permeti esclarir o posar llum sobre aquest tema i que no detallaré aquí per no estendre’m.

La quarta part del llibre ens porta ja al segon gran corrent del budisme, el mahayana que és posterior a l’hinayana i una reinterpretació del budisme primitiu. Primer ens fa una ubicació cronològica d’aquest corrent que situa en un concili budista organitzat cap el 240 aC., durant el regnat d’Asoka amb la finalitat d’acabar amb les disputes entre sectes i resumeix els trets diferencials envers l’hinayana. Posteriorment trobem una exposició ben detallada del sistema Mahayana on destaca que contràriament al budisme primitiu no és necessari renunciar al món, ni a l’afecte humà i remarca la figura del Bodhisattva que just abans d’assolir el Nirvana sent compassió i decideix abandonar aquesta fita per dedicar-se a ajudar els altres a aconseguir-la. El Mahayana també es distingeix per la seva teologia mística dels Budes, per la reformulació del concepte Nirvana on destaca el pensador Nagarjuna que estableix les diferències entre la veritat absoluta i la relativa. Més tard l’autor ens en fa cinc cèntims d’una de les escoles més conegudes del budisme mahayana: el budisme Chan o Zen que neix a la Xina i es difon cap a Corea i Japó.

Finalment a la quinta part del llibre torna enrere per descriure’ns i analitzar algunes de les fonts o escrits conservats més importants de la literatura budista amb un aclariment a les dificultats que suposa referir-se a les fonts originals degut als diferents idiomes i dialectes amb que estan escrites[4] i a que les primeres van ser escrites quatre segles després de la mort de Gautama, però l’autor creu que això no és del tot un impediment ja que la tradició oral a la Índia era molt important. Després passa a descriure les principals fonts: el Canon Pali, el Chaddanta Jataka, el Vessantara Jataka i altre literatura pali no-canònica, els texts sànscrits, l’Asvaghosha, l’Aryasura, els Mahayana-Sutras, els escrits de Nagarjuna i altres autors semblants, el Shanti Deva. Com a punt final fa un glossari dels termes bàsics de la literatura budista.

VALORACIÓ CRÍTICA

La lectura d’aquest llibre, si bé és una aproximació de molta utilitat per qui vol iniciar-se en el coneixement del budisme des d’un punt de vista històric, doctrinal, comparatiu amb d’altres doctrines del seu temps, evolutiu de les diferents escoles i de revisió de les diferents fonts, diria que la seva estructura no acompanya a la perícia que es desprèn de les seves línees. En primer lloc perquè obliga necessàriament a repetir algunes idees en els diferents capítols per moments feixuc i reiteratiu i en segon lloc perquè ens priva d’una lectura més global en que les idees d’alguns pensadors contemporanis es barregin amb les fonts històriques. En definitiva podríem dir que el text resulta poc científic si el llegim des d’una perspectiva actual basada en una teoria que es construeix a partir d’unes hipòtesis extretes de la literatura rellevant sobre el tema, que són sotmeses a falsació, encara que probablement algunes parts del llibre, en sí mateixes sí tenen una estructura més semblant a l’anterior plantejament, però mai en el seu conjunt.

Si bé les fonts utilitzades per l’autor queden força clares, pateix d’una manca de referències bibliogràfiques tan pel que fa a les fonts històriques com als autors contemporanis sobre els que suporta les seves afirmacions, puntualitzacions i debats. L’autor es limita a nombrar-nos els autors dins el text o a posar els títols de les fonts a peu de pàgina, la qual cosa entorpeix o desmunta la possibilitat de saber si el que estem llegint és o no cert, o si més no, d’aprofundir en el tema recorrent a les fonts originals. Per tant, podríem dir que la manera en que refereix les fonts no és del tot útil per a la feina d’un investigador i que aquest és un text sense massa pretensions científiques, però que pot ser útil a nivell formatiu. De fet l’autor en el prefaci escriu que el llibre “està concebut com una contribució definida a la filosofia de la vida”.

D’altra banda utilitza un llenguatge força clar encara que podem entreveure-hi l’època en que es va escriure, més concretament a inicis del segle XX i de vegades també la seva acceptació del que està dient o inclús una certa fascinació per la doctrina que ens descriu. Amb tot la lectura és amena durant quasi tot el llibre i potser la tercera part, en que fa una comparació entre el budisme primitiu i les diferents corrents contemporànies a ell, sigui la de més difícil seguiment doncs pressuposa tenir certs coneixements previs de filosofia oriental.

Tanmateix es troba a faltar per acabar d’arrodonir el tema del budisme, alguna referència a la corrent del Vajrayana o “Mitjà adamantí” o el que és conegut com el budisme tàntric que es practica sobretot al Tíbet, Mongòlia, Bhutan i en menor grau a la Xina i al Japó i que malgrat ser posterior, ha estat tant o més important que l’hinayana i el mahayana. Sorprèn sobretot perquè l’autor és reconegut com especialista en esoterisme tradicional i perquè el tantrisme[5] és un neologisme encunyat al segle XIX pels pioners europeus i per tant anterior a la data d’aquest llibre.

---

[1] http://www.euskalnet.net/graal/ - Lunes 11 diciembre 2006

[2] El sofriment de la vida, causa de l’existència del budisme, la Transitorietat de l’individu com una successió d’instants de consciència determinades per condicions preexistents, representades amb la Roda de la Causació i finalment, la complexitat del jo i d’una identitat canviant.

[3] Era un sistema força igualitari.

[4] magadhi, Kosala, pali, sànscrit, xinès, etc

[5] Prevosti, A. (2006). “Fonaments religiosos de l’Àsia Oriental”. UOC, mòdul III de l’assignatura Pensament i religió a l’Àsia Oriental.