Desafiaments mediambientals del Japó
El Japó va passar de ser una “civilització hidràulica” que domesticava el paisatge per satisfer les seves necessitats alimentàries a una segona fase en que l’agricultura es va complementar amb processos industrials, provocant així una major pressió sobre el medi ambient amb conseqüències nocives com cercles viciosos de pobresa=degradació medi ambient=més pobresa. Arrel d’aquest nou impacte, des de la restauració Meiji al 1868 fins el 1965, el Japó és descrit per alguns autors com el “paradís de la pol·lució” (Karan 2005), contradient en certa manera la visió que es té des d’occident d’uns pobles molt lligats a la natura i que per tant semblaria que preservarien millor el medi ambient. Aquest procés d’industrialització produirà també un fort desenvolupament econòmic que situarà el Japó com a segona nació més rica del món, la qual cosa li permetrà abordar el problema de la degradació medi ambiental de millor manera, convertint-se de fet en un dels països pioners a l’hora de proposar mesures de xoc correctives però també actives, amb una política medi ambiental de les més estrictes del món. Aquest paper de pioner que ha permès el Japó passar de polítiques on el creixement econòmic és més important que el medi ambient a una segona fase de mesures preventives, on el cost econòmic de no fer-ho és més alt que el de fer-ho i on la tecnologia ha de ser respectuosa amb el medi ambient tenint en compte la sostenibilitat, ha estat possible gràcies a la pressió de la societat civil i a la capacitat de donar respostes en un context de globalització a propostes de caràcter no només local sinó també de caire internacional. (Antón, Beltrán, 2007)
Tenint en compte aquests aspectes, els cinc principals reptes medi ambientals que presenta el Japó en l’actualitat són:
1. Preservar els recursos naturals i controlar la seva degradació que pot afectar la Biodiversitat, l’abastament d’aigua a les ciutats[1] i el camp per la limitació de la xarxa fluvial que obliga a recórrer a la millora dels processos per dessalar aigua procedent del mar procurant reduir-ne els costos, la disminució de sòl agrícola degut a l’augment de la urbanització que incideix en la disminució de l’autosuficiència alimentaria del Japó, i per tant l’augment de la dependència de productes alimentaris externs, procedents de països amb polítiques no tan restrictives en quan a l’ús de fertilitzants químics i pesticides. El repte és trobar un model de desenvolupament agrari sostenible que junt amb ajuts internacionals als països productors disminueixin el risc de patir malalties produïdes per l’ús de pesticides, etc. (Izcara 2003), així com desenvolupar polítiques que redueixin la sobreexplotació pesquera i les pràctiques d’aqüicultura intensiva que degraden la costa i les zones humides conseqüència de la forta demanda interna i controlar la desforestació posant fre a la urbanització i els seus efectes sobre la qualitat de l’aire, la reducció de la fertilitat del sòl produïda per l’erosió i la disminució de la quantitat de matèria prima evitant la tala desmesurada d’arbres que el Japó històricament utilitza de manera intensiva per a la construcció, etc. i que es podria reduir amb l’augment dels espais naturals protegits.
2. Augmentar la inversió en I+D per a l’aprofitament eficaç dels recursos energètics i la implantació d’energies pròpies netes i renovables que malgrat l’esforç substancial fet fins ara pal·liï la manca de recursos energètics del Japó, redueixi la dependència externa i la contaminació medi ambiental provocada pels combustibles fòssils com el petroli, carbó i gas liquat que contaminen molt i que podrien ser substituïts per energies menys contaminants com la hidràulica, on el Japó ja ha exhaurit la seva potencialitat de producció, l’energia nuclear que, tot i la poca acceptació popular, ja és una alternativa real al país amb 44 centrals nuclears, o les energies solar, eòlica, geotèrmica, l’ús de cotxes híbrids, elèctrics, etc. (Mendoza 2004)
3. Disminuir del nivell de pol•lució de l’aire i de l’aigua evitant la contaminació per frenar episodis d’intoxicació que es venien produint des dels anys 60, tan atmosfèrica, degut a l’activitat industrial, els automòbils, etc. que provoquen malalties respiratòries i són l’origen de la pluja àcida i l’efecte hivernacle, com hídrica per l’abocament incontrolat de residus a rius, llacs i mars que provoquen la contaminació de l’aigua per beure, de les terres cultivables i l’extinció de la fauna marina i la biodiversitat, així com l’eutrofització que dóna lloc a les marees vermelles. La contaminació acústica també és un problema a tenir en compte en la mesura que creixen les ciutats i els habitants amplien el seu nivell de vida (més cotxes, etc.)
4. Gestionar eficientment els residus industrials, domèstics i energètics amb el reciclatge d’aquests evitant així col·lapsar l’espai[2] i una mala gestió que reverteix en la contaminació de l’aigua pels abocaments incontrolats de residus industrials en zones fluvials i/o marítimes[3], tractant les aigües residuals del consum domèstic, disminuint la contaminació atmosfèrica per substàncies com les dioxines, produïdes en la incineració de residus sòlids i evitant els accidents per l’emmagatzematge de residus nuclears, així com la seva deslocalització que només aplaça el conflicte per fugues que es podrien produir durant el transport i essent objectiu de possibles atacs nuclears (Mendoza 2004).
5. Conscienciar i educar la població respecte d’uns hàbits de consum sostenibles, aprofitant d’alguna manera la visió conceptual històrica existent al Japó sobre la relació entre l’ésser humà i la natura[4], que redueixin el consum energètic i de recursos natural provocat per l’augment del nivell de vida a conseqüència del desenvolupament econòmic que incideix en una major contaminació i augment dels residus.
Malauradament els països comencen a adoptar mesures medi ambientals només quan es produeix algun desastre. En aquest sentit el Japó, que va ser un dels països que més aviat es va industrialitzar, cap als anys setanta va ser dels primers en patir els efectes sobre el medi ambient que, junt amb la conscienciació popular, van pressionar al govern a adoptar polítiques i mesures preventives com la creació d’espais naturals protegits, etc. Aquesta resposta governamental i de la societat civil es reflecteix en l’àmbit legislatiu amb la publicació per part del Ministeri de Mediambient del Japó d’un total de 60 lleis en política mediambiental (5 lleis), medi ambient global (4 lleis), residus i reciclatge (12 lleis), aire i transport (11 lleis), terreny, sòl i agua (12 lleis), salut i químiques (8 lleis), natura i parcs (8 lleis) (http://www.env.go.jp/en/laws/), en l’àmbit social per un augment dels grups de pressió popular que volen tenir una participació més activa en les polítiques i les decisions medi ambientals i en l’àmbit polític i econòmic.
El Japó que en l’actualitat afronta el seu futur medi ambiental amb la preocupació de respondre simultàniament amb mesures preventives i actives, i de manera efectiva a interessos econòmics, polítics i socials del país, així com internacionals, sembla que hauria d’allunyar-se de la solució adoptada fins al moment de tenir una política molt restrictiva a l’interior del país amb l’ús de tecnologies més netes, i deslocalitzar les industries més contaminants a països del tercer món que es troben encara en una fase prèvia, ja que suposa aplaçar la solució al problema que a la fi és global i no només d’un territori. Probablement respectar els acords internacionals com el del protocol de Kyoto i adoptar, aprofitant el desenvolupament tecnològic, noves mesures més clares que obliguin a les empreses, els països, i els consumidors a un control medi ambiental més acurat, evitaria que països menys desenvolupats passessin per l’etapa prèvia de contaminació industrial saltant directament a la de tecnologies més netes. Una vegada més la globalització demanda polítiques de caràcter internacional, i un replantejament de l’estil de vida que tingui en compte la sostenibilitat econòmica ja que si l’increment en la qualitat de vida dels països menys desenvolupats continua, podríem assistir al col·lapse del medi ambient per la manca de recursos i l’excés de contaminació, com de fet ja s’està despuntant amb el canvi climàtic. El Japó podria assumir el lideratge en aquest nou repte medi ambiental de futur.
REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Antón, J.; Beltrán, J. (2007). “Geografia urbana i medi ambient a l’Àsia Oriental. La Xina, el Japó i Corea”. UOC, mòdul V de l’assignatura Geografia física i humana de l’Àsia Oriental.
Izcara, P.S. (2003). “Los agricultores y el medio ambiente en Japón. El caso de Asahikawa, una localidad en el centro de Hokkaido”. Estudios de Asia y Africa, Revista del COLMEX, vol.37:3, pàg. 547-588, revisat a http://revistas.colmex.mx.
Karan, P. (2005), Japan in the 21st century. Capítol 13 “The challenge of enviromental preservation”, The University Press of Kentucky.
Mendoza, E. (2004). “La energía nuclear en el contexto económico, tecnológico y social de Japón”. Estudios de Asia y Africa, Revista del COLMEX, vol.39:3, pàg. 597-622, revisat a http://revistas.colmex.mx.
UNESCO, Economic and Social Commission for Asia and the Pacific (2005). “Review of the State of the Environment in Asia and the Pacific, 2005”. Ministerial Conference on Environment and Development in Asia and the Pacific, Preparatory Meeting of Senior Officials, Seúl.
[1] que ha provocat que la capa freàtica de les zones més urbanitzades estigui sobre explotada amb el conseqüent enfonsament del sol i per tant de l’augment del risc de patir inundacions. (Antón, Beltrán, 2007)
[2] no podem oblidar que el Japó és un país petit amb una alta densitat de població.
[3] com el cas de Minamata. (Karan 2005)
[4] Un company recomana la obra de Ruth Benedict "The Chrysathemum and the Sword".
0 comentarios