Geografia i economia

Desafiaments mediambientals del Japó

El Japó va passar de ser una “civilització hidràulica” que domesticava el paisatge per satisfer les seves necessitats alimentàries a una segona fase en que l’agricultura es va complementar amb processos industrials, provocant així una major pressió sobre el medi ambient amb conseqüències nocives com cercles viciosos de pobresa=degradació medi ambient=més pobresa. Arrel d’aquest nou impacte, des de la restauració Meiji al 1868 fins el 1965, el Japó és descrit per alguns autors com el “paradís de la pol·lució” (Karan 2005), contradient en certa manera la visió que es té des d’occident d’uns pobles molt lligats a la natura i que per tant semblaria que preservarien millor el medi ambient. Aquest procés d’industrialització produirà també un fort desenvolupament econòmic que situarà el Japó com a segona nació més rica del món, la qual cosa li permetrà abordar el problema de la degradació medi ambiental de millor manera, convertint-se de fet en un dels països pioners a l’hora de proposar mesures de xoc correctives però també actives, amb una política medi ambiental de les més estrictes del món. Aquest paper de pioner que ha permès el Japó passar de polítiques on el creixement econòmic és més important que el medi ambient a una segona fase de mesures preventives, on el cost econòmic de no fer-ho és més alt que el de fer-ho i on la tecnologia ha de ser respectuosa amb el medi ambient tenint en compte la sostenibilitat, ha estat possible gràcies a la pressió de la societat civil i a la capacitat de donar respostes en un context de globalització a propostes de caràcter no només local sinó també de caire internacional. (Antón, Beltrán, 2007)

 

Tenint en compte aquests aspectes, els cinc principals reptes medi ambientals que presenta el Japó en l’actualitat són:

1. Preservar els recursos naturals i controlar la seva degradació que pot afectar la Biodiversitat, l’abastament d’aigua a les ciutats[1] i el camp per la limitació de la xarxa fluvial que obliga a recórrer a la millora dels processos per dessalar aigua procedent del mar procurant reduir-ne els costos, la disminució de sòl agrícola degut a l’augment de la urbanització que incideix en la disminució de l’autosuficiència alimentaria del Japó, i per tant l’augment de la dependència de productes alimentaris externs, procedents de països amb polítiques no tan restrictives en quan a l’ús de fertilitzants químics i pesticides. El repte és trobar un model de desenvolupament agrari sostenible que junt amb ajuts internacionals als països productors disminueixin el risc de patir malalties produïdes per l’ús de pesticides, etc. (Izcara 2003), així com desenvolupar polítiques que redueixin la sobreexplotació pesquera i les pràctiques d’aqüicultura intensiva que degraden la costa i les zones humides conseqüència de la forta demanda interna i controlar la desforestació posant fre a la urbanització i els seus efectes sobre la qualitat de l’aire, la reducció de la fertilitat del sòl produïda per l’erosió i la disminució de la quantitat de matèria prima evitant la tala desmesurada d’arbres que el Japó històricament utilitza de manera intensiva per a la construcció, etc. i que es podria reduir amb l’augment dels espais naturals protegits.

2. Augmentar la inversió en I+D per a l’aprofitament eficaç dels recursos energètics i la implantació d’energies pròpies netes i renovables que malgrat l’esforç substancial fet fins ara pal·liï la manca de recursos energètics del Japó, redueixi la dependència externa i la contaminació medi ambiental provocada pels combustibles fòssils com el petroli, carbó i gas liquat que contaminen molt i que podrien ser substituïts per energies menys contaminants com la hidràulica, on el Japó ja ha exhaurit la seva potencialitat de producció, l’energia nuclear que, tot i la poca acceptació popular, ja és una alternativa real al país amb 44 centrals nuclears, o les energies solar, eòlica, geotèrmica, l’ús de cotxes híbrids, elèctrics, etc. (Mendoza 2004)

3. Disminuir del nivell de pol•lució de l’aire i de l’aigua evitant la contaminació per frenar episodis d’intoxicació que es venien produint des dels anys 60, tan atmosfèrica, degut a l’activitat industrial, els automòbils, etc. que provoquen malalties respiratòries i són l’origen de la pluja àcida i l’efecte hivernacle, com hídrica per l’abocament incontrolat de residus a rius, llacs i mars que provoquen la contaminació de l’aigua per beure, de les terres cultivables i l’extinció de la fauna marina i la biodiversitat, així com l’eutrofització que dóna lloc a les marees vermelles. La contaminació acústica també és un problema a tenir en compte en la mesura que creixen les ciutats i els habitants amplien el seu nivell de vida (més cotxes, etc.)

4. Gestionar eficientment els residus industrials, domèstics i energètics amb el reciclatge d’aquests evitant així col·lapsar l’espai[2] i una mala gestió que reverteix en la contaminació de l’aigua pels abocaments incontrolats de residus industrials en zones fluvials i/o marítimes[3], tractant les aigües residuals del consum domèstic, disminuint la contaminació atmosfèrica per substàncies com les dioxines, produïdes en la incineració de residus sòlids i evitant els accidents per l’emmagatzematge de residus nuclears, així com la seva deslocalització que només aplaça el conflicte per fugues que es podrien produir durant el transport i essent objectiu de possibles atacs nuclears (Mendoza 2004).

5. Conscienciar i educar la població respecte d’uns hàbits de consum sostenibles, aprofitant d’alguna manera la visió conceptual històrica existent al Japó sobre la relació entre l’ésser humà i la natura[4], que redueixin el consum energètic i de recursos natural provocat per l’augment del nivell de vida a conseqüència del desenvolupament econòmic que incideix en una major contaminació i augment dels residus.

 

Malauradament els països comencen a adoptar mesures medi ambientals només quan es produeix algun desastre. En aquest sentit el Japó, que va ser un dels països que més aviat es va industrialitzar, cap als anys setanta va ser dels primers en patir els efectes sobre el medi ambient que, junt amb la conscienciació popular, van pressionar al govern a adoptar polítiques i mesures preventives com la creació d’espais naturals protegits, etc. Aquesta resposta governamental i de la societat civil es reflecteix en l’àmbit legislatiu amb la publicació per part del Ministeri de Mediambient del Japó d’un total de 60 lleis en política mediambiental (5 lleis), medi ambient global (4 lleis), residus i reciclatge (12 lleis), aire i transport (11 lleis), terreny, sòl i agua (12 lleis), salut i químiques (8 lleis), natura i parcs (8 lleis) (http://www.env.go.jp/en/laws/), en l’àmbit social per un augment dels grups de pressió popular que volen tenir una participació més activa en les polítiques i les decisions medi ambientals i en l’àmbit polític i econòmic.

 

El Japó que en l’actualitat afronta el seu futur medi ambiental amb la preocupació de respondre simultàniament amb mesures preventives i actives, i de manera efectiva a interessos econòmics, polítics i socials del país, així com internacionals, sembla que hauria d’allunyar-se de la solució adoptada fins al moment de tenir una política molt restrictiva a l’interior del país amb l’ús de tecnologies més netes, i deslocalitzar les industries més contaminants a països del tercer món que es troben encara en una fase prèvia, ja que suposa aplaçar la solució al problema que a la fi és global i no només d’un territori. Probablement respectar els acords internacionals com el del protocol de Kyoto i adoptar, aprofitant el desenvolupament tecnològic, noves mesures més clares que obliguin a les empreses, els països, i els consumidors a un control medi ambiental més acurat, evitaria que països menys desenvolupats passessin per l’etapa prèvia de contaminació industrial saltant directament a la de tecnologies més netes. Una vegada més la globalització demanda polítiques de caràcter internacional, i un replantejament de l’estil de vida que tingui en compte la sostenibilitat econòmica ja que si l’increment en la qualitat de vida dels països menys desenvolupats continua, podríem assistir al col·lapse del medi ambient per la manca de recursos i l’excés de contaminació, com de fet ja s’està despuntant amb el canvi climàtic. El Japó podria assumir el lideratge en aquest nou repte medi ambiental de futur.

REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Antón, J.; Beltrán, J. (2007). “Geografia urbana i medi ambient a l’Àsia Oriental. La Xina, el Japó i Corea”. UOC, mòdul V de l’assignatura Geografia física i humana de l’Àsia Oriental.

Izcara, P.S. (2003). “Los agricultores y el medio ambiente en Japón. El caso de Asahikawa, una localidad en el centro de Hokkaido”. Estudios de Asia y Africa, Revista del COLMEX, vol.37:3, pàg. 547-588, revisat a http://revistas.colmex.mx.

Karan, P. (2005), Japan in the 21st century. Capítol 13 “The challenge of enviromental preservation”, The University Press of Kentucky.

Mendoza, E. (2004). “La energía nuclear en el contexto económico, tecnológico y social de Japón”. Estudios de Asia y Africa, Revista del COLMEX, vol.39:3, pàg. 597-622, revisat a http://revistas.colmex.mx.

UNESCO, Economic and Social Commission for Asia and the Pacific (2005). “Review of the State of the Environment in Asia and the Pacific, 2005”. Ministerial Conference on Environment and Development in Asia and the Pacific, Preparatory Meeting of Senior Officials, Seúl.

http://www.env.go.jp/en/laws/

---

[1] que ha provocat que la capa freàtica de les zones més urbanitzades estigui sobre explotada amb el conseqüent enfonsament del sol i per tant de l’augment del risc de patir inundacions. (Antón, Beltrán, 2007)

 

[2] no podem oblidar que el Japó és un país petit amb una alta densitat de població.

[3] com el cas de Minamata. (Karan 2005)

[4] Un company recomana la obra de Ruth Benedict "The Chrysathemum and the Sword".

Les economies de Corea del Sud i Taiwan

Corea del Sud i Taiwan a nivell mundial són reconegudes per pertànyer als “quatre dragons asiàtics”, un terme que vol designar un bloc regional conformat a més per Hong Kong[1] i Singapur, quatre països veïns que als anys 60 i 70 van patir una industrialització molt ràpida sota un model de desenvolupament econòmic comú. A grans trets Corea del Sud i Taiwan a l’actualitat pertanyen també al grup de països amb un Desenvolupament Humà Alt (per sobre del 0,800) que implica un esforç especial per elevar els estàndards socials bàsics d’educació i sanitat i per augmentar la generació de renda, tot i que presenten algunes diferències que tenen a veure amb diferents graus d’especialització que potser es deuen a la influència major del sistema japonès en el cas de Corea del Sud i de la Xina a través de la regió de Fujian (Guangdong, Hong Kong, Macao) amb qui Taiwan té una estreta relació econòmica històrica, si bé ambdues es van quedar fora del radi d’influència comunista per raons estratègiques. (Almeida 2007)

 

La major maduresa de l’estructura econòmica de Corea del Sud respecte a Taiwan es mostra en el domini del sector terciari o de serveis que destaca en totes les potències econòmiques mundials: l’any 2001 a Corea del Sud el sector terciari representava el 62,3% de la població activa mentre que a Taiwan tot i que també suposa el major percentatge dins el total de la població activa, només arribava al 56,5%. Aquesta diferència es mostra a la inversa en el cas de la població activa dedicada al sector secundari de la indústria, amb un 27,4% i un 35,2% respectivament. És destacable que Corea del Sud, tot i mostrar un percentatge de població activa inferior dins aquest sector aporta al 1997 més al PIB que Taiwan al 1993-94[2], la qual cosa implica una major eficiència dins el sector industrial sud-coreà. Finalment i tornant al 2001, vegem com ambdós països tenen poca població activa dins el sector primari, inferior en el cas de Taiwan amb un 7,5% probablement degut a que té un territori menys cultivable que Corea del Sud amb un 10,3% on a més destaca per la seva importància dins el sector pesquer. (Almeida 2007)

 

Particularment, i segons un informe de les Nacions Unides de 2001, va ser cabdal en l’augment de la població activa dins el sector terciari d’ambdós països la forta inversió en educació (un 5% del seu PIB) que va fer efectiu un índex d’alfabetització molt alt, de més del 95%, que els ha permès passar de ser països imitadors a innovadors. A l’actualitat però la inversió en I+D és molt més important per tal de sostenir la competitivitat del sistema productiu d’ambdós països. També cal destacar el comerç que és el que proporciona més ocupació dins aquest sector, tan a Corea del Sud com a Taiwan, i defineix el disseny de les infraestructures, els transports i les comunicacions tan dins el territori com cap a l’exterior. També en aquest cas Corea del Sud l’any 2002 mostra un major desenvolupament dels transports i les telecomunicacions que Taiwan tan pel que fa al nombre carreteres com de ferrocarrils mesurat per Km² de territori i per habitant; el mateix passa amb les connexions a Internet. Tanmateix ambdós països presenten algunes similituds pel que fa a la ubicació dels transports en la vessant occidental del territori on viu la major part de la població amb un sistema de carreteres que uneix les principals ciutats i ports semblants a una megalòpolis però que són insuficients per evitar els problemes de tràfic que dibuixen un futur més vinculat a la línea de tren d’alta velocitat, seguint el model japonès, que ja han començat a construir en ambdós països i que completaran la connexió exterior amb els aeroports internacionals que reben milions de passatgers a l’any. En aquest sentit s’acabarien d’obrir les portes en ambdós sentits a un turisme que a Taiwan el 2001 representava el 33/100 hab. de propensió al viatge que contrasta amb un nombre menor a Corea del Sud on només s’arriba al 13/100 hab. En quan al nombre d’entrades, si bé menor que al de sortides sobretot a Taiwan que disposa de menys infraestructura hotelera, representen una bona font d’ingressos que continua creixent, majoritàriament per les visites de japonesos, seguit de la Xina i els EUA en el cas de Corea del sud i d’EUA i Tailàndia en el cas de Taiwan. (Almeida 2007)

 

Dins el sector secundari i després del fort procés industrial patit als anys 60 i 70 que ha fet que Corea del Sud i Taiwan siguin potències econòmiques importants, destaca actualment la disminució en % de l’increment del PIB que en el cas de Taiwan al 2001 era negatiu i l’existència de ports francs o de zones especials, que es beneficien de condicions fiscals i laborals diferents de la resta del país, que junt amb la deslocalització industrial que estan patint cap els països veïns que ofereixen menors costos laborals venen a incrementar les diferències territorials. L’altre efecte negatiu és que, si bé van rebre forts ajuts internacionals que els allunyarien del comunisme i que en part permetrien un creixement econòmic més ràpid, ara Corea del Sud és un país fortament endeutat pels grans préstecs internacionals del passat. És clar que això no sembla impedir la consolidació de nous sectors avançats d’alta tecnologia que a Corea del sud es manifesten dins la seva industria de l’automòbil i de vehicles de transport terrestre i naval (un 31,9% sobre la industria naval mundial a l’any 2001) destinats als mercats exteriors, i a Taiwan, aprofitant els incentius econòmics que ofereix la Xina a través de Zones Econòmiques Especials i Hong Kong, amb el desenvolupament d’una indústria d’equips electrònics, informàtics, electrodomèstics, de recanvis industrials, etc. que han fet aparèixer al país el nou fenomen de les tecnòpolis, tan al nord com al sud. (Almeida 2007)

 

Finalment, dins el sector primari podem destacar la forta dependència energètica d’aquests països que en el cas de Corea del Sud i malgrat el seu creixement energètic que l’ha dut a ser la onzena productora d’electricitat del món l’any 2002 i la sisena d’energia nuclear, cada cop veu menys coberta la seva demanda energètica (17,6% al 1999) que va en augment degut al fort desenvolupament econòmic i que l’obliga a una major diversificació energètica al igual que Taiwan que tenia una cobertura energètica menor al 2002 del 11%. Tampoc disposen de massa recursos naturals, destacant que Corea del sud és el tercer productor de cadmi del món. Pel que fa a la resta del sector primari el desenvolupament tecnològic també es fa patent en el sector de l’agricultura i la pesca sobretot en l’augment dels productes agrícoles d’alt valor afegit, hortalisses i fruites i l’aqüicultura. El sector pesquer i el cultiu d’arròs satisfan les demandes de consum intern junt amb la silvicultura amb un 66% de boscos que cobreixen el territori a Corea del Sud que demanda grans quantitats de fusta i un 50% a Taiwan. (Almeida 2007)

REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Almeida, F. (2007). “Geografia econòmica de l’Àsia Oriental”. UOC, mòdul IV de l’assignatura Geografia física i humana de l’Àsia Oriental.

---

[1] Que al 1997 va passar a mans xineses però ha seguit mantenint certa autonomia comercial. (Almeida 2007)

[2] Les dades, encara que de diferents anys, reflecteixen la major eficiència del sector industrial a Corea del Sud.

EL SECTOR ENERGÈTIC XINÈS

Gràcies a l’abundància de recursos naturals propis, útils en la producció d’energia elèctrica i en els transports, la Xina manté un alt nivell de desenvolupament que la situa en una molt bona posició econòmica a nivell mundial. Gran part de l’energia elèctrica, un 73,5% segons dades de 1997, procedeix de la utilització del carbó dels jaciments del país (sobretot de la zona nord oriental), i en menor mesura, del petroli en un 18,5%, de l’aprofitament hidràulic en un 6%, o del gas natural en un 2%. En el cas del carbó, descarrega en certa mesura al país de l’augment de les necessitats d’importació de petroli com a conseqüència de la creixent demanda energètica de la Xina en els últims anys, ja que si bé Xina també disposa de recursos petrolífers (al 2002 Xina era el setè productor de petroli brut del món) és deficitària d’ells. Per tot això es planteja cercar alternatives energètiques que fins ara té poc explotades com l’energia nuclear, la hidràulica, que Xina utilitza en menys del 10% del seu potencial, tot i tenir uns dels rius més llargs del món com el Huanghe, el Yanzi i l’Amur, etc. (Almeida 2007)

 

El fort creixement econòmic va acompanyat sempre d’un augment de la demanda energètica (Almeida 2007) degut al boom de l’economia domèstica, la ràpida urbanització, l’increment dels processos d’exportació, l’augment de la demanda d’automòbils, etc. (Zweig, Jianhai, 2005). En el cas xinès, amb una de les economies més dinàmiques del món que l’han convertit en la fàbrica del món (Zweig, Jianhai, 2005), l’índex de cobertura energètica en els últims anys ha passat de ser exportador a ser deficitari (l’any 1999 l’índex de cobertura energètica era del 97,1 %) sobretot pel que fa a la demanda de petroli[1]. A més d’un aparell productiu que ha quedat obsolet, la xarxa de transports terrestres, deficitària en moltes zones sobretot de l’interior del país, aeris i navals requereix d’una reforma i de grans inversions ja que suposa un fre per fer arribar els recursos energètics necessaris i per tant per al desenvolupament econòmic i l’estabilitat social. (Almeida 2007)

 

Davant aquest panorama Xina s’ha vist obligada a canviar la seva política exterior buscant relacions amb aquells països que tenen els recursos energètics que necessita oferint-los a canvi ajuda en la construcció d’infraestructura, condonacions dels seus deutes externs, ajuda humanitària o al desenvolupament, etc. Aquesta nova política és vista amb recel sobretot per part de països com els estats units o Japó[2] amb qui Xina competeix pels recursos sobretot en aquelles àrees tradicionals d’influència d’EUA, com Orient Mitjà que representa més del 45% de les importacions de petroli xineses, Austràlia i Canadà pel gas natural, Llatinoamèrica amb qui Xina ha quintuplicat el comerç i augmentat les inversions, Àfrica que l’any 2004 abastava el 28,7% del total de les importacions de cru de la Xina després de la creació del Fòrum de Cooperació Àfrica Xina FCAC, etc., però també per les relacions bilaterals que Xina ha començat a establir amb països que els EUA han volgut mantenir aïllats econòmicament perquè els considera una amenaça per a la seva estabilitat nacional i mundial com ara Iran (que representa un 11% de les importacions xineses de petroli), Sudan, Veneçuela, etc., amb qui Xina ha establert acords per comprar els seus recursos de gas natural i petroli a canvi d’ajut als seus governs, la qual cosa reforça l’autonomia d’aquests països en contra del que EUA voldria. (Zweig, Jianhai, 2005)

 

Dins aquesta cursa per la competència de recursos energètics es plantegen altres problemàtiques que tenen a veure sobretot amb el transport i el control de les rutes, tan marítimes com terrestres. EUA i Xina entre altres països, tenen un especial interès en la zona de l’estret de Malacca i de Taiwan ja que són les vies que habitualment utilitzen aquests països per transportar els recursos provinents d’orient mitjà. Actualment la flota naval xinesa no suposa cap amenaça militar pels EUA que han preferit la diplomàcia a la confrontació, com a sistema per mantenir la pau i les vies comercials obertes, sempre i quan aconsegueixin evitar una guerra pel control de Taiwan. Xina, mentre modernitza els seva indústria naval, ha optat per establir acords amb països de la zona per tal de construir ports, infraestructures marines, etc., que faciliten el transport marí com amb Pakistan, Myanmar, la Índia o el terrestre amb oleoductes i gasoductes amb Rússia, Iran, etc. (Zweig, Jianhai, 2005)

 

Per tant el futur escenari energètic de la Xina es planteja com un repte on s’hauran de conciliar els interessos propis amb els d’altres països pel control dels recursos i de les vies de transport i on, si l’economia xinesa segueix creixent als ritmes actuals i als previstos del 9% anual en els pròxims 25 anys, que incrementen considerablement la seva demanda energètica i la dependència de l’exterior i per tant la competència, s’hauran de buscar vies diplomàtiques per tal de mantenir la pau mundial però també fonts alternatives energètiques internes que redueixin la demanda exterior, poc explotades com l’energia hidroelèctrica, sobre la que sembla que Xina està posant remei amb la construcció de la pressa de les Tres Gorges, o com l’energia nuclear sobre la que Xina té previst ser la primera productora mundial a l’any 2050, encara que no queden massa clars els efectes que tindrà sobre el medi ambient[3]. Però no només la política exterior serà clau en l’obtenció de recursos energètics i l’estabilitat territorial, també la política interna i la millora dels transports serà la clau doncs gran part dels recursos naturals es troben en les zones perifèriques on viuen gran part de les minories ètniques que tradicionalment han generat problemes al centralisme imperant i forts contrastos regionals. (Zweig, Jianhai, 2005, Almeida 2007)

 

 

REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Almeida, F. (2007). “Geografia econòmica de l’Àsia Oriental”. UOC, mòdul IV de l’assignatura Geografia física i humana de l’Àsia Oriental.

Antón, J.;Busquets,A.; Martínez, D. (2007). “L’espai geogràfic de l’Àsia Oriental”. UOC, mòdul I de l’assignatura Geografia física i humana de l’Àsia Oriental.

Zweig, D., Jianhai, B. (2005). “China's Global Hunt for Energy”. Foreign Affairs, Vol. 84, Issue 5, pàg. 25-38.

 

---

[1] fa uns 20 anys era el major exportador de petroli d’Asia Oriental, actualment és el segon importador del món (Zweig, Jianhai, 2005).

[2] Xina i Japó pugnen per les reserves de gas del Mar de l’Est de Xina (Zweig, Jianhai, 2005).

[3] En aquest aspecte la reducció de consum de carbó pot reduir l’emissió de gasos també.