EL SECTOR ENERGÈTIC XINÈS

Gràcies a l’abundància de recursos naturals propis, útils en la producció d’energia elèctrica i en els transports, la Xina manté un alt nivell de desenvolupament que la situa en una molt bona posició econòmica a nivell mundial. Gran part de l’energia elèctrica, un 73,5% segons dades de 1997, procedeix de la utilització del carbó dels jaciments del país (sobretot de la zona nord oriental), i en menor mesura, del petroli en un 18,5%, de l’aprofitament hidràulic en un 6%, o del gas natural en un 2%. En el cas del carbó, descarrega en certa mesura al país de l’augment de les necessitats d’importació de petroli com a conseqüència de la creixent demanda energètica de la Xina en els últims anys, ja que si bé Xina també disposa de recursos petrolífers (al 2002 Xina era el setè productor de petroli brut del món) és deficitària d’ells. Per tot això es planteja cercar alternatives energètiques que fins ara té poc explotades com l’energia nuclear, la hidràulica, que Xina utilitza en menys del 10% del seu potencial, tot i tenir uns dels rius més llargs del món com el Huanghe, el Yanzi i l’Amur, etc. (Almeida 2007)

 

El fort creixement econòmic va acompanyat sempre d’un augment de la demanda energètica (Almeida 2007) degut al boom de l’economia domèstica, la ràpida urbanització, l’increment dels processos d’exportació, l’augment de la demanda d’automòbils, etc. (Zweig, Jianhai, 2005). En el cas xinès, amb una de les economies més dinàmiques del món que l’han convertit en la fàbrica del món (Zweig, Jianhai, 2005), l’índex de cobertura energètica en els últims anys ha passat de ser exportador a ser deficitari (l’any 1999 l’índex de cobertura energètica era del 97,1 %) sobretot pel que fa a la demanda de petroli[1]. A més d’un aparell productiu que ha quedat obsolet, la xarxa de transports terrestres, deficitària en moltes zones sobretot de l’interior del país, aeris i navals requereix d’una reforma i de grans inversions ja que suposa un fre per fer arribar els recursos energètics necessaris i per tant per al desenvolupament econòmic i l’estabilitat social. (Almeida 2007)

 

Davant aquest panorama Xina s’ha vist obligada a canviar la seva política exterior buscant relacions amb aquells països que tenen els recursos energètics que necessita oferint-los a canvi ajuda en la construcció d’infraestructura, condonacions dels seus deutes externs, ajuda humanitària o al desenvolupament, etc. Aquesta nova política és vista amb recel sobretot per part de països com els estats units o Japó[2] amb qui Xina competeix pels recursos sobretot en aquelles àrees tradicionals d’influència d’EUA, com Orient Mitjà que representa més del 45% de les importacions de petroli xineses, Austràlia i Canadà pel gas natural, Llatinoamèrica amb qui Xina ha quintuplicat el comerç i augmentat les inversions, Àfrica que l’any 2004 abastava el 28,7% del total de les importacions de cru de la Xina després de la creació del Fòrum de Cooperació Àfrica Xina FCAC, etc., però també per les relacions bilaterals que Xina ha començat a establir amb països que els EUA han volgut mantenir aïllats econòmicament perquè els considera una amenaça per a la seva estabilitat nacional i mundial com ara Iran (que representa un 11% de les importacions xineses de petroli), Sudan, Veneçuela, etc., amb qui Xina ha establert acords per comprar els seus recursos de gas natural i petroli a canvi d’ajut als seus governs, la qual cosa reforça l’autonomia d’aquests països en contra del que EUA voldria. (Zweig, Jianhai, 2005)

 

Dins aquesta cursa per la competència de recursos energètics es plantegen altres problemàtiques que tenen a veure sobretot amb el transport i el control de les rutes, tan marítimes com terrestres. EUA i Xina entre altres països, tenen un especial interès en la zona de l’estret de Malacca i de Taiwan ja que són les vies que habitualment utilitzen aquests països per transportar els recursos provinents d’orient mitjà. Actualment la flota naval xinesa no suposa cap amenaça militar pels EUA que han preferit la diplomàcia a la confrontació, com a sistema per mantenir la pau i les vies comercials obertes, sempre i quan aconsegueixin evitar una guerra pel control de Taiwan. Xina, mentre modernitza els seva indústria naval, ha optat per establir acords amb països de la zona per tal de construir ports, infraestructures marines, etc., que faciliten el transport marí com amb Pakistan, Myanmar, la Índia o el terrestre amb oleoductes i gasoductes amb Rússia, Iran, etc. (Zweig, Jianhai, 2005)

 

Per tant el futur escenari energètic de la Xina es planteja com un repte on s’hauran de conciliar els interessos propis amb els d’altres països pel control dels recursos i de les vies de transport i on, si l’economia xinesa segueix creixent als ritmes actuals i als previstos del 9% anual en els pròxims 25 anys, que incrementen considerablement la seva demanda energètica i la dependència de l’exterior i per tant la competència, s’hauran de buscar vies diplomàtiques per tal de mantenir la pau mundial però també fonts alternatives energètiques internes que redueixin la demanda exterior, poc explotades com l’energia hidroelèctrica, sobre la que sembla que Xina està posant remei amb la construcció de la pressa de les Tres Gorges, o com l’energia nuclear sobre la que Xina té previst ser la primera productora mundial a l’any 2050, encara que no queden massa clars els efectes que tindrà sobre el medi ambient[3]. Però no només la política exterior serà clau en l’obtenció de recursos energètics i l’estabilitat territorial, també la política interna i la millora dels transports serà la clau doncs gran part dels recursos naturals es troben en les zones perifèriques on viuen gran part de les minories ètniques que tradicionalment han generat problemes al centralisme imperant i forts contrastos regionals. (Zweig, Jianhai, 2005, Almeida 2007)

 

 

REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Almeida, F. (2007). “Geografia econòmica de l’Àsia Oriental”. UOC, mòdul IV de l’assignatura Geografia física i humana de l’Àsia Oriental.

Antón, J.;Busquets,A.; Martínez, D. (2007). “L’espai geogràfic de l’Àsia Oriental”. UOC, mòdul I de l’assignatura Geografia física i humana de l’Àsia Oriental.

Zweig, D., Jianhai, B. (2005). “China's Global Hunt for Energy”. Foreign Affairs, Vol. 84, Issue 5, pàg. 25-38.

 

---

[1] fa uns 20 anys era el major exportador de petroli d’Asia Oriental, actualment és el segon importador del món (Zweig, Jianhai, 2005).

[2] Xina i Japó pugnen per les reserves de gas del Mar de l’Est de Xina (Zweig, Jianhai, 2005).

[3] En aquest aspecte la reducció de consum de carbó pot reduir l’emissió de gasos també.