Les economies de Corea del Sud i Taiwan
Corea del Sud i Taiwan a nivell mundial són reconegudes per pertànyer als “quatre dragons asiàtics”, un terme que vol designar un bloc regional conformat a més per Hong Kong[1] i Singapur, quatre països veïns que als anys 60 i 70 van patir una industrialització molt ràpida sota un model de desenvolupament econòmic comú. A grans trets Corea del Sud i Taiwan a l’actualitat pertanyen també al grup de països amb un Desenvolupament Humà Alt (per sobre del 0,800) que implica un esforç especial per elevar els estàndards socials bàsics d’educació i sanitat i per augmentar la generació de renda, tot i que presenten algunes diferències que tenen a veure amb diferents graus d’especialització que potser es deuen a la influència major del sistema japonès en el cas de Corea del Sud i de la Xina a través de la regió de Fujian (Guangdong, Hong Kong, Macao) amb qui Taiwan té una estreta relació econòmica històrica, si bé ambdues es van quedar fora del radi d’influència comunista per raons estratègiques. (Almeida 2007)
La major maduresa de l’estructura econòmica de Corea del Sud respecte a Taiwan es mostra en el domini del sector terciari o de serveis que destaca en totes les potències econòmiques mundials: l’any 2001 a Corea del Sud el sector terciari representava el 62,3% de la població activa mentre que a Taiwan tot i que també suposa el major percentatge dins el total de la població activa, només arribava al 56,5%. Aquesta diferència es mostra a la inversa en el cas de la població activa dedicada al sector secundari de la indústria, amb un 27,4% i un 35,2% respectivament. És destacable que Corea del Sud, tot i mostrar un percentatge de població activa inferior dins aquest sector aporta al 1997 més al PIB que Taiwan al 1993-94[2], la qual cosa implica una major eficiència dins el sector industrial sud-coreà. Finalment i tornant al 2001, vegem com ambdós països tenen poca població activa dins el sector primari, inferior en el cas de Taiwan amb un 7,5% probablement degut a que té un territori menys cultivable que Corea del Sud amb un 10,3% on a més destaca per la seva importància dins el sector pesquer. (Almeida 2007)
Particularment, i segons un informe de les Nacions Unides de 2001, va ser cabdal en l’augment de la població activa dins el sector terciari d’ambdós països la forta inversió en educació (un 5% del seu PIB) que va fer efectiu un índex d’alfabetització molt alt, de més del 95%, que els ha permès passar de ser països imitadors a innovadors. A l’actualitat però la inversió en I+D és molt més important per tal de sostenir la competitivitat del sistema productiu d’ambdós països. També cal destacar el comerç que és el que proporciona més ocupació dins aquest sector, tan a Corea del Sud com a Taiwan, i defineix el disseny de les infraestructures, els transports i les comunicacions tan dins el territori com cap a l’exterior. També en aquest cas Corea del Sud l’any 2002 mostra un major desenvolupament dels transports i les telecomunicacions que Taiwan tan pel que fa al nombre carreteres com de ferrocarrils mesurat per Km2 de territori i per habitant; el mateix passa amb les connexions a Internet. Tanmateix ambdós països presenten algunes similituds pel que fa a la ubicació dels transports en la vessant occidental del territori on viu la major part de la població amb un sistema de carreteres que uneix les principals ciutats i ports semblants a una megalòpolis però que són insuficients per evitar els problemes de tràfic que dibuixen un futur més vinculat a la línea de tren d’alta velocitat, seguint el model japonès, que ja han començat a construir en ambdós països i que completaran la connexió exterior amb els aeroports internacionals que reben milions de passatgers a l’any. En aquest sentit s’acabarien d’obrir les portes en ambdós sentits a un turisme que a Taiwan el 2001 representava el 33/100 hab. de propensió al viatge que contrasta amb un nombre menor a Corea del Sud on només s’arriba al 13/100 hab. En quan al nombre d’entrades, si bé menor que al de sortides sobretot a Taiwan que disposa de menys infraestructura hotelera, representen una bona font d’ingressos que continua creixent, majoritàriament per les visites de japonesos, seguit de la Xina i els EUA en el cas de Corea del sud i d’EUA i Tailàndia en el cas de Taiwan. (Almeida 2007)
Dins el sector secundari i després del fort procés industrial patit als anys 60 i 70 que ha fet que Corea del Sud i Taiwan siguin potències econòmiques importants, destaca actualment la disminució en % de l’increment del PIB que en el cas de Taiwan al 2001 era negatiu i l’existència de ports francs o de zones especials, que es beneficien de condicions fiscals i laborals diferents de la resta del país, que junt amb la deslocalització industrial que estan patint cap els països veïns que ofereixen menors costos laborals venen a incrementar les diferències territorials. L’altre efecte negatiu és que, si bé van rebre forts ajuts internacionals que els allunyarien del comunisme i que en part permetrien un creixement econòmic més ràpid, ara Corea del Sud és un país fortament endeutat pels grans préstecs internacionals del passat. És clar que això no sembla impedir la consolidació de nous sectors avançats d’alta tecnologia que a Corea del sud es manifesten dins la seva industria de l’automòbil i de vehicles de transport terrestre i naval (un 31,9% sobre la industria naval mundial a l’any 2001) destinats als mercats exteriors, i a Taiwan, aprofitant els incentius econòmics que ofereix la Xina a través de Zones Econòmiques Especials i Hong Kong, amb el desenvolupament d’una indústria d’equips electrònics, informàtics, electrodomèstics, de recanvis industrials, etc. que han fet aparèixer al país el nou fenomen de les tecnòpolis, tan al nord com al sud. (Almeida 2007)
Finalment, dins el sector primari podem destacar la forta dependència energètica d’aquests països que en el cas de Corea del Sud i malgrat el seu creixement energètic que l’ha dut a ser la onzena productora d’electricitat del món l’any 2002 i la sisena d’energia nuclear, cada cop veu menys coberta la seva demanda energètica (17,6% al 1999) que va en augment degut al fort desenvolupament econòmic i que l’obliga a una major diversificació energètica al igual que Taiwan que tenia una cobertura energètica menor al 2002 del 11%. Tampoc disposen de massa recursos naturals, destacant que Corea del sud és el tercer productor de cadmi del món. Pel que fa a la resta del sector primari el desenvolupament tecnològic també es fa patent en el sector de l’agricultura i la pesca sobretot en l’augment dels productes agrícoles d’alt valor afegit, hortalisses i fruites i l’aqüicultura. El sector pesquer i el cultiu d’arròs satisfan les demandes de consum intern junt amb la silvicultura amb un 66% de boscos que cobreixen el territori a Corea del Sud que demanda grans quantitats de fusta i un 50% a Taiwan. (Almeida 2007)
REFERENCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Almeida, F. (2007). “Geografia econòmica de l’Àsia Oriental”. UOC, mòdul IV de l’assignatura Geografia física i humana de l’Àsia Oriental.
[1] Que al 1997 va passar a mans xineses però ha seguit mantenint certa autonomia comercial. (Almeida 2007)
[2] Les dades, encara que de diferents anys, reflecteixen la major eficiència del sector industrial a Corea del Sud.
0 comentarios