nallocosta a l'Àsia Oriental

“Je connais l’odeur du suint et du cuir,

des palais et des temples.

L’odeur de toutes les épices

l’odeur de tous les aphrodisiaques.

Et celle de la peau des femmes

et celle de la peau des hommes.” (www.ysl-opium.com)

                                                                                                       (... continúa)

Les relacions internacionals nipones durant la guerra freda foren determinades per la derrota del Japó l’any 1945 per part de les potències aliades, que va difuminar el somni d’alguns dirigents del país per crear l’”esfera de coprosperitat de la gran Àsia Oriental” (García, Pareja, 2004:11) i va provocar un fet insòlit al país quan l’emperador Hiro Hito proclama la rendició oficial, contradient així la creença d’una superioritat racial, militar i cultural, manifesta després de dècades d’expansió territorial i hostilitats militars contra els seus veïns asiàtics. Aquesta derrota implica la firma d’un acord que obliga al Japó a desocupar els territoris sota el seu domini, reconèixer la dependència estratègica i militar respecte els Estats Units i la retirada japonesa de l’escenari internacional plasmada en la doctrina Yoshida que prioritza la recuperació del país i l’impuls a l’economia (Ríos 2004:47), gràcies en part als ajuts dels EEUU, deixant de banda les qüestions de caire nacionalista impulsades per part de la ciutadania que rebutja la presència nord-americana i el nou govern del general MacArthur (1945-1952).

Així, el Japó en els anys de la postguerra manté un sistema polític estable i unes relacions exteriors regionals molt febles, i estableix les seves relacions prioritàries amb els Estats Units, convertint-se en un ferm aliat dins el bloc occidental al llarg de la guerra freda i un dels principals valedors de la seva política de contenció del comunisme a l’Àsia Oriental pel seu valor geoestratègic(... continúa)

“Los seres humanos no deberían ser los espíritus supremos de las cosas vivas,

sino que deberían ser los esclavos de las cosas vivas,

sus criados y mensajeros!” (Morris, 1998:62)

Quan l’empresa Bandai va llençar al mercat el Tamagotchi l’any 1996, pocs haurien apostat per un èxit tant clar i a un nivell tant global que va ser capaç d’atreure un públic variat en edat, gènere, estrat social, etc. Malgrat que per molts era incomprensible que un aparell electrònic esdevingués el substitut d’una mascota i en definitiva d’un ser viu, la veritat és que va calar en el consumidor i des de llavors, encara que amb alts i baixos, no ha parat el fervor per aquest producte, inicialment amb forma d’ou[1] o tamago

El període colonial i el conflicte de la Guerra Freda van marcar el destí d’una Corea històricament unitària, deixant com herència la divisió territorial i ideològica del país en dos fins els nostres dies. Corea del Nord, al igual que la Xina, va optar pel camí de la independència que des dels inicis va estar llastrada per una geografia difícil i una manca de recursos naturals suficients per tirar endavant el seu desenvolupament econòmic, recolzat sobretot per la URSS. Així, la dictadura instaurada per Kim Il-sung es basava en l’autosuficiència del règim i en la revolució proletària del poble que s’aglutina entorn de la figura d’un gran líder que esdevé el pare “benvolent” de la pàtria, una ideologia comunista adhoc que es coneix com a doctrina juche i que manifesta el seu líder l’any 1955.

Aquest tarannà del règim justifica en gran mesura que Corea del Nord tingui un dels règims més hermètics del món, que no apareguin brots de resistència, que el poder s’hereti de pares a fills i sobretot que sota l’actual mandat de Kim Il-jong, la subsistència (garantida en els darrers anys gairebé exclusivament per la Xina) s’hagi encaminat progressivament cap al desenvolupament tecnològic nuclear i militar que, a manca d’uns recursos propis, permet disposar d’una arma de negociació i d’intercanvi amb l’exterior que des d’occident alguns han anomenat “política suïcida”(... continúa)

"Introduction" a Lothar LEDDEROSE, Ten Thousand Things. Module and Mass Production in Chinese Art, Princeton, Princeton University Press, 1998, pp. 1 - 7.

Alemany d’origen, Ledderose és un acadèmic i estudiós reconegut a nivell internacional pels seus estudis sobre la historia de l’art a l’Àsia Oriental, terme força recent si tenim en compte el seu origen occidental al segle XIX quan la visió colonial queda desdibuixada en un xoc cultural que reconeix la identitat pròpia de l’Àsia Oriental, entès com el territori que, a trets generals, engloba la Xina, el Japó i Corea (Cervera 2007). Malgrat el reconeixement de cultura històrica, la forta influència del pensament occidental sobre estudis recents de l’arqueologia xinesa s’aprecia a través de l’autor per les aportacions en l’estudi de la producció en massa d’art xinès des de l’antiguitat fins els nostres dies, treball que destaca entre els seus col·legues i complementa la seva prolífica obra de més de 170 llibres i articles sobretot d’art xinès i japonès

Basada en la novel·la Esposes i concubines (1987) de Su Tong[1], la pel·lícula La llanterna roja (1991) del director Zhang Yimou narra la historia d’una dona jove que es converteix en una de les concubines (la quarta esposa o concubina) d’un home ric durant l’era dels senyors de la Guerra posterior al desmembrament del sistema Imperial xinès l’any 1911. Malgrat tractar-se d’una pel·lícula situada en un període de procés de modernització del país, podem observar com el pes del passat i de les tradicions configura encara la manera d’organitzar la vida a l’interior de les famílies. D’alguna manera la jove Songlian que acaba d’arribar al nucli familiar representa la modernitat d’una dona que ha pogut estudiar 6 mesos a la Universitat però que amb la mort del seu pare es veu abocada a buscar una solució a la ruïna econòmica de la família que ja no li permetia seguir amb els estudis. Una modernitat que vindrà a trasbalsar l’estructura confuciana de la família en l’àmbit rural, a mida que vagi descobrint els secrets que s’hi amaguen i que posaran en entredit les seves tradicions, fonamentades sobretot en els rituals que marcaran les pautes de relació social, però també el lloc que ocupa cadascú dins el clan familiar, que a grans trets respon a “una jerarquia basada en el grau d’antiguitat” la qual cosa ens remet a una característica pròpia de les pautes d’endevinació de la dinastia Shang (Galvany, 2007a:10). Malgrat el recel

La casa de las bellas durmientes narra les visites d’Eguchi, un vell de 67 anys, a una casa on narcotitzen dones joves que passaran la nit amb els clients ancians. La història s’articula al voltant de cinc capítols o contes curts interconnectats que guarden entre ells una estructura força semblant, que inicia amb l’arribada d’Eguchi a la casa on és atès per una dona que li explica les regles del joc que consisteixen, a grans trets, en no despertar les noies i no tenir sexe amb elles. Seguidament, el vell passa a una estança on l’espera una noia amb qui passarà la nit, que segons les seves característiques, li evoca una dona real del seu passat. Després del somni on recorda la seva vida anterior relacionada amb aquesta dona i dels jocs eròtics amb la jove narcotitzada, el vell s’adorm i desperta el dia següent on l’espera la mateixa dona que l’havia atès a l’arribada, que d’alguna manera simbolitzaria el retorn a la realitat, i per tant les escenes que transcorren a l’interior de la casa formarien part d’un món oníric on es barregen els records de la pròpia vida amb l’evocació de la vida mateixa que va desapareixent. Aquesta mateixa història es repetirà cinc vegades, però amb algunes variants sobretot en els capítols 4 i 5: en el capítol 4 no té cap record amb dones del seu passat i en el capítol 5 passa la nit amb dues joves en comptes d’una. Aquests dos detalls que podrien semblar intranscendents, al meu parer aclareixen el que ja es podia intuir des del primer capítol, que la història es una gran metàfora amb moltes possibles lectures i una reflexió de la proximitat de la mort d’aquest ancià, de la vellesa i de la seva vida passada.