TRADICIONS INICIÀTIQUES

Anomenem tradicions iniciàtiques a aquelles que es transmetien de mestre a alumne i que a la Xina s’han definit recentment, segons els registres trobats, com un ampli ventall “d’exercicis respiratoris, règims alimentaris o pràctiques sexuals”, que apuntaven a “assolir la immortalitat o si més no, trobar el camí de la longevitat” (Martínez, Roncero, 2007:5) i que es remunten al període dels Regnes Combatents de la dinastia Zhou. En una denominació més genèrica i habitual, vinculada sobretot amb el taoisme[1], distingiríem entre l’alquímia interna o neidan, on el laboratori és el propi cos que s’haurà de convertir en una entitat incorruptible o immortal, i l’alquímia externa[2] o waidan, que alguns mestres combinaven amb la interna, i que té a veure pròpiament amb les pràctiques de laboratori (Roncero, 2007:11). Un exemple d’aquestes tradicions iniciàtiques, diferenciades segons la branca o escola a la que pertanyen, les trobem en els tres contes taoistes que analitzarem on “El maestro del viaje del espíritu” i “El padre del t’ai-chi ch’uan” suposarien dos exemples de contes d’alquímia interna, destacant el darrer conte com a narració de l’origen del Taijiquan, que junt amb el Xingyi i el Baguazhang conformen les tres arts marcials internes més consolidades a la Xina actual i “La mujer que podía transformar los minerales en oro” com a exemple d’alquímia externa.

 

En “El maestro del viaje del espíritu”, un amic li comenta a Po-tuan: “He dominado la técnica del viaje del espíritu. Cuando entro en la quietud meditativa puedo enviar mi espíritu a donde quiera” (Wong, 2005). Aleshores, Po-tuan li proposa fer un viatge espiritual junts al comtat de Yang i portar una flor com a record però l’amic torna desil·lusionat sense la flor. Po-tuan explica als seus alumnes que l’amic no ha estat capaç de portar-la perquè “sólo ha cultivado su mente” i per tant només ha pogut alliberar l’esperit, però ell, que cultiva la ment i el cos, pot assumir “forma corporal e influir en la realidad física. Por eso yo pude traer una flor y él no” (Wong, 2005). Així, el conte emfatitza la importància d’encaixar el pensament i les practiques internes per dirigir l’energia vital del cos, que de fet on millor o de manera més natural es produïen era en el taoisme antic, encara que també van estar inspirades pel confucianisme i el budisme.

 

Per això les tradicions iniciàtiques cal vincular-les sobretot al taoisme i encara que l’origen s’atribueix a les danses antigues, els texts més antics coneguts són ambdós del segle IV aC., el primer en inscripcions en jade i el més important el Neiye, “entrenament o activitat interna”, un assaig de caràcter sincrètic que forma part del Guanzi. En aquests texts es fa referència a deixar la ment en blanc per assolir un estat de tranquil·litat profunda, mitjançant unes tècniques de respiració per millorar la circulació de l’energia vital del cos. En aquest sentit trobem referències a l’energia vital en les grans obres taoistes com el Laozi o el Zhuangzi, però no serà fins el segle II aC. quan aparegui el vessant estrictament mèdic d’aquestes pràctiques de cultiu intern descobertes en el jaciment de Mawangdui, on la malaltia s‘explica per una mancança o desordre en l’energia vital o qi. En aquesta línia, el Clàssic de l’Emperador Groc, compilat durant la dinastia Han, és el text més bàsic de la ciència mèdica xinesa que “conjuga les teories de les cinc fases (wuxing) i del yin i el yang aplicant-les al cos humà i la salut” (Martínez, Roncero, 2007:6). Alguns pensadors confucians com Menci o Xunzi preferiran destacar-ne la relació entre l’ètica i el cultiu personal com una forma d’apropar-se a la bondat on el ritus serà fonamental sobretot en pràctiques com el qigong que és una de les pràctica d’alquímia interna xinesa més esteses arreu del món. Finalment cal mencionar el text Huangting jing del segle IV dC. que es refereix als nou palaus i als dantian (camps de cinabri) com els punts que estableixen l’harmonia entre el cos i l’univers. A partir de la dinastia Song amb la introducció del budisme chan i la difusió de la impremta proliferen els tractats pràctics que descriuen aquestes pràctiques i a partir del període convuls de canvi dinàstic entre els Ming i els Qing proliferen les arts marcials internes per usar-les en combat però també per enfortir el cos i la salut.

 

Una d’aquestes arts marcials més conegudes arreu del món és el Taijiquan o Taiji, el naixement del qual s’ha atribuït sobretot a Zhang Sanfeng[3] o inicialment Chang Chun-pao[4] que segons el conte “El padre del t’ai-chi ch’uan” un dia “miró por la ventana y vio a un mono y una serpiente luchando” i va pensar que “si los humanos pudieran aprender lo mejor de la forma de luchar de cada animal y lo combinaran en una sola técnica, ¡qué forma más poderosa de arte marcial conseguirían!” (Wong, 2005). Tanmateix Chang Chun-pao seguia amb la impressió que l’art marcial que havia desenvolupat estava incomplert, fins que va veure “cómo las hojas eran arrebatadas en espiral por el viento” i així va comprendre que eren molt més valuoses les forces del Tao i que “El objetivo de las artes marciales no es someter y vencer fuerzas opuestas, sino disolverlas, desviarlas y absorberlas” (Wong, 2005). Així a aquest art el va anomenar Taijiquan.

 

Pel que fa a l’últim conte “La mujer que podía transformar los minerales en oro”, podem considerar-lo d’alquímia externa perquè la pràctica o l’experimentació per aconseguir or es feia en un laboratori. L’esposa de Cheng Wei, tal i com narra el conte, era molt hàbil en l’alquímia externa i un dia el seu marit, gelós de les habilitats de la dona, descobreix que aquesta té el secret per fer or i li demana que li transmeti però ella li contesta: “tener éxito en las artes de la alquimia es algo que debe estar en tu destino”. Enfront aquesta negativa, ordeix un pla per enverinar-la i negar-li l’antídot si es nega a transmetre el secret, però ella el descobreix i enfronta el marit dient: “Los secretos del Tao se transmiten sólo a la persona adecuada...Si la persona no es apta, el Tao no se transmite, aunque la negativa implique la muerte” (Wong, 2005). Així, el marit no aconseguirà saber mai el secret. Per tant, el conte accentua la importància d’elegir bé els deixebles per transmetre les pràctiques d’alquímia, ja sigui externa o interna com una característica fonamental que defineix les tradicions iniciàtiques xineses.

 

Finalment podem concloure que les tradicions iniciàtiques fonamentades en l’alquímia interna són les que han perdurat amb més claredat fins els nostres dies, destacant la pràctica de les tres arts marcials internes més practicades arreu del món, el Taijiquan, el Xingyi i el Baguazhang que combinen les tècniques de combat amb el manteniment de la salut, i la pràctica del qigong que implica no només una sèrie de tècniques de respiració articulades entorn els rituals sinó que també emfatitza la importància de combinar el cultiu del cos amb el cultiu de la ment, a través de tres conceptes fonamentals que apareixen en els texts més importants sobretot del taoisme antic, però també del confucianisme i el budisme referits a aquesta area de coneixement i que a grans trets es definirien com: el qi o “energia vital”, “buf vital”, “alè”, “energia”, etc. que és l’essència que dóna vida al igual que el terme jing, i finalment el terme shen o “esperit, ànima, psique” que conté referències a la ment i el cos i és l’agent conscient bàsic. Aquesta terminologia difícil de traduir i entendre en termes occidentals permetrà acostar-se a les tradicions iniciàtiques transmeses de mestre a deixeble que variaran segons l’escola o la branca a la que pertanyen i tindran com a últim objectiu buidar la ment per conrear la tranquil·litat i aconseguir així la immortalitat, o si més no, la longevitat, i per tant podríem remarcar que les tradicions iniciàtiques més que ser un simple exercici corporal tenen un caràcter curatiu i preventiu que potser ha estat la causa de la seva supervivència fins els nostres dies.

 

 

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Martínez, D.; Roncero, L. (2007). “Tradicions iniciàtiques”. Barcelona: FUOC, mòdul IV de l’assignatura Festes i tradicions a la Xina.

Ollé, M. (2007). Coordinador de la web de l’assignatura Festes i tradicions a la Xina. Barcelona: FUOC.

Wong, E. (2005). Cuentos inmortales Taoístas. Sabios, magos, adivinos y alquimistas. Barcelona: Paidós Orientalia. Contes 34, 35 i 36, pàg. 165-175

---

[1] De totes maneres també s’observa per períodes la influència del confucianisme i el budisme chan sobretot.

[2] Tot i que actualment està desapareguda com a tal.

[3] Sembla que va ser un monjo taoista que va viure a finals de la Dinastia Yuan i queda molt poc clar en realitat que fos el creador del Taijiquan per molts motius, entre els que destaquen la manca de referències escrites que ho avalin i que el terme es comença a emprar a partir del segle XVII, donant peu a diverses escoles i estils on els més coneguts són el Chen, Yang, Wu (Hao), Wu, Sun i Zhaobao. (Roncero, 2007:46-57)

[4] encara que es pot parlar d’una feina conjunta de varis mestres al llarg del temps.