LA CASA DE LAS BELLAS DURMIENTES

La casa de las bellas durmientes narra les visites d’Eguchi, un vell de 67 anys, a una casa on narcotitzen dones joves que passaran la nit amb els clients ancians. La història s’articula al voltant de cinc capítols o contes curts interconnectats que guarden entre ells una estructura força semblant, que inicia amb l’arribada d’Eguchi a la casa on és atès per una dona que li explica les regles del joc que consisteixen, a grans trets, en no despertar les noies i no tenir sexe amb elles. Seguidament, el vell passa a una estança on l’espera una noia amb qui passarà la nit, que segons les seves característiques, li evoca una dona real del seu passat. Després del somni on recorda la seva vida anterior relacionada amb aquesta dona i dels jocs eròtics amb la jove narcotitzada, el vell s’adorm i desperta el dia següent on l’espera la mateixa dona que l’havia atès a l’arribada, que d’alguna manera simbolitzaria el retorn a la realitat, i per tant les escenes que transcorren a l’interior de la casa formarien part d’un món oníric on es barregen els records de la pròpia vida amb l’evocació de la vida mateixa que va desapareixent. Aquesta mateixa història es repetirà cinc vegades, però amb algunes variants sobretot en els capítols 4 i 5: en el capítol 4 no té cap record amb dones del seu passat i en el capítol 5 passa la nit amb dues joves en comptes d’una. Aquests dos detalls que podrien semblar intranscendents, al meu parer aclareixen el que ja es podia intuir des del primer capítol, que la història es una gran metàfora amb moltes possibles lectures i una reflexió de la proximitat de la mort d’aquest ancià, de la vellesa i de la seva vida passada.

 

En aquest sentit, em sembla que és important destacar alguns dels molts elements estructurals i simbòlics de l’obra que permeten entendre millor el to reflexiu i intimista que el seu autor, Yasunari Kawabata, aconsegueix en aquesta obra mestre de la literatura japonesa publicada el 1961. Sembla que existís un paral·lelisme entre l’experiència de cada nit amb una de les noies narcotitzades i les històries que recorda, i que les dones que recorda fossin una sola en les diferents etapes de la seva vida: el naixement, simbolitzat amb l’olor a llet materna[1]; la pèrdua de la virginitat i el casament, simbolitzats en el record de la seva filla preferida, la petita, amb qui va veure la gran camelia[2]; l’engendrament, representat en la història de Kobe amb una dona casada i amb fills; el buit que deixa en el capítol 4 és tot un misteri i podria ser interpretat de moltes maneres, encara que la més suggerent podria ser que arribat al punt en que no té records ja es pot morir[3]; la mort, clarament representada pel record de la defunció de la seva mare i per la jove narcotitzada que es mor en l’últim capítol. Potser per aquest motiu, cap de les dones de la història tenen nom, perquè podrien ser una sola que representa la vida i en últim terme la mort d’Eguchi, a diferència dels ancians que sí tenen nom i que són els veritables protagonistes de la història, en apropar-nos a una reflexió sobre la vellesa, el suïcidi, l’eutanasia i en definitiva la possibilitat d’elegir la pròpia mort, com suposadament fa el vell Fukura. Aquest és un element autobiogràfic important ja que Kawabata, que havia viscut “una infància inestable, marcada per la mort de tots els components de la seva família abans que fes 15 anys” (Nolla, 2005b:17), acabaria suïcidant-se l’any 1972, pocs anys després d’haver rebut el premi Nobel l’any 1968.

 

D’aquesta manera, les noies narcotitzades podrien representar la vida que s’escapa[4] i és per això que estan adormides perquè formen part del somni vital del protagonista que veu com s’apropa, a passos agegantats, la seva pròpia mort que vindria representada per la mort de la jove narcotitzada de l’últim capítol. Així, el fet que hi hagi dues noies en aquest encontre simbolitzaria d’una banda la pròpia mort d’Eguchi i de l’altre que el cicle vital continua en la segona noia. De fet, al llarg de la història s’anticipa cada cop amb més força la disminució de l’alè vital, el batec del cor que s’accelera quan sent que encara està viu, i potser per això el protagonista augmenta la freqüència de les seves visites a la casa de les belles adormides, perquè s’adona que el seu pols vital comença a desaparèixer i necessita un estímul, com una mena de droga que el mantingui viu. Aquest alè vital vindria alhora representat pel mar de fons que s’escolta des de l’estança on es produeixen els encontres, i va disminuint en intensitat a mida que passen els capítols fins que en l’última història sembla anticipar la mort, l’últim batec[5]. De la mateixa manera, el “terciopelo carmesí” amb que està folrada l’estança podria simbolitzar l’opressió de la mort ja des del primer capítol[6], però amb més claredat encara en l’últim capítol mortal[7]. Finalment, el record del transcurs de la vida quedaria remarcat per l’aparició d’una papallona blanca en el primer capítol i de milers d’aquestes a la fi del quart capítol, la qual cosa podria simbolitzar la vida des del naixement fins al moment abans de morir.

 

Així, podem concloure que La casa de las bellas durmientes és una obra autobiogràfica que reflexa d’alguna manera les preocupacions de Yasunari Kawabata al voltant de les implicacions d’arribar a la vellesa, a la pèrdua de les capacitats vitals com la impotència sexual, l’oblit, etc. i que potser l’haurien portat més tard a suïcidar-se a l’edat de 73 anys, en plena vellesa. Tanmateix, l’obra serveix també per reflexionar sobre la melancolia, el desig que desperta la bellesa, simbolitzat en alguns elements com el cabell de les noies que evoca el pubis o l’olor del sexe i el sentit de l’olfacte que evocaria els records[8], l’atracció de la virginitat, etc., i que cada moment de la vida és diferent, com les noies adormides amb les que passa la nit que mai són les mateixes. Potser la genialitat d’aquesta obra rau en l’erotisme profund proper a la violència[9], que en absolut és explícit; en la relació eros-tanatos[10]; en la multiplicitat d’interpretacions que pot fer el lector dels molts símbols que apareixen al llarg de tota l’obra; i com, amb pocs elements descriptius i absència de diàlegs, tret del que té amb sí mateix i amb les dones que recorda, aconsegueix mantenir l’expectació en un món oníric dirigit per un joc de situacions que ens porta endavant i enrere en el temps, per tal de mantenir viva la intriga i per tant l’atenció del lector. En aquest sentit, Kawabata desplega un estil literari de frases curtes i ritme trepidant pròpies dels moviments modernitzadors més importants del Japó de la postguerra, com l’escola neosensacionista, inspirada en “els moviments europeus sorgits després de la Primera Guerra Mundial com el futurisme, el cubisme, l’expressionisme i el dadaisme, així com autors com Marcel Proust o James Joice” (Nolla, 2005b:16), i de la qual va ser un membre destacat. Tanmateix, podem parlar d’un estil literari propi i d’una gran obra mestre de la literatura universal, que no en va, el van elevar a la categoria de ser el primer escriptor japonès en rebre el Premi Nobel de Literatura.

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Kawabata, Y. (2005). La casa de las bellas durmientes. (Traducció de Giralt, P.). Barcelona: Luis de Caralt.

Nolla, A.; Suzuki, Sh. (2005a). “Literatura japonesa moderna I”. Barcelona: FUOC, mòdul V de l’assignatura Literatures de l’Àsia Oriental: segles XIX i XX.

Nolla, A. (2005b). “Literatura japonesa moderna II”. Barcelona: FUOC, mòdul VI de l’assignatura Literatures de l’Àsia Oriental: segles XIX i XX.

---

[1] “Percibió el olor de un niño de pecho en el olor de la muchacha. Era imposible que la chica hubiera tenido un hijo…” (Kawabata, 2005:28)

[2] “Dicen que las camelias traen mala suerte porque las flores se caen enteras de tallo, como cabezas cortadas; pero los capullos dobles de este gran árbol...caían de pétalo en pétalo” (Kawabata, 2005:74) Aquest detall podria ser interpretat com la pèrdua de la virginitat de la seva filla que narra posteriorment

[3] Altres interpretacions podrien ser que la dona de 45 anys que el rep a la casa de les belles adormides podria haver ocupat aquest lloc ja que representa l’edat adulta de la dona després de tenir fills, o simplement no li semblava una edat que impliqués un període vital tant remarcable, etc.

[4] “Lo que fluía del brazo de la muchacha  hacia el profundo interior de sus párpados era la corriente de la vida, la melodía de la vida, el hechizo de la vida y, para un anciano, la recuperación de la vida.” (Kawabata, 2005:81)

[5] “Las olas potentes estaban cerca y parecían hallarse a una gran distancia, en parte porque aquí en tierra no soplaba el viento. Vio el fondo oscuro de la noche del océano gris” (Kawabata, 2005:140)

[6] “Como si quisiera escapar, miró las cuatro paredes, tan cubiertas de terciopelo carmesí que podría no haber existido una salida...Encerraba a una muchacha que había sido adormecida, y a un anciano.” (Kawabata, 2005:29)

[7] “Las cortinas que tapizaban las paredes de la habitación secreta parecían del color de la sangre. Cerró con fuerza los ojos, pero aquel rojo no quería desaparecer” (Kawabata, 2005:149)

[8] “La fragancia de la muchacha era inusitadamente fuerte. Dicen que el sentido del olfato es el más rápido en evocar recuerdos” (Kawabata, 2005:117)

[9] “Asió los dos dientes torcidos con el pulgar y el índice. Se le ocurrió meter el dedo entre ellos, pero, a pesar de estar dormida, ella apretó los dientes y se negó en redondo a separarlos. Cuando retiró el dedo, estaba manchado de rojo...sentía una extraña repugnancia ante la idea de tocar el dedo rojo con la boca. Lo frotó contra el cabello que cubría la frente de la muchacha. Después de frotar con el pulgar y el índice, no tardó en introducir los cinco dedos entre los cabellos, retorciéndolas; y gradualmente sus movimientos adquirieron más violencia. Las puntas emitían chispas de electricidad entre sus dedos. La fragancia del cabello era más intensa...” (Kawabata, 2005:60, 61) Aquest passatge suggereix un intent de desvirgament de la noia per part d’Eguchi seguida d’una masturbació.

[10] “Se le ocurrió una idea: los viejos tienen la muerte, y los jóvenes el amor, y la muerte viene una sola vez y el amor muchas” (Kawabata, 2005:118)