Les relacions internacionals nipones durant la guerra freda foren determinades per la derrota del Japó l’any 1945 per part de les potències aliades, que va difuminar el somni d’alguns dirigents del país per crear l’”esfera de coprosperitat de la gran Àsia Oriental” (García, Pareja, 2004:11) i va provocar un fet insòlit al país quan l’emperador Hiro Hito proclama la rendició oficial, contradient així la creença d’una superioritat racial, militar i cultural, manifesta després de dècades d’expansió territorial i hostilitats militars contra els seus veïns asiàtics. Aquesta derrota implica la firma d’un acord que obliga al Japó a desocupar els territoris sota el seu domini, reconèixer la dependència estratègica i militar respecte els Estats Units i la retirada japonesa de l’escenari internacional plasmada en la doctrina Yoshida que prioritza la recuperació del país i l’impuls a l’economia (Ríos 2004:47), gràcies en part als ajuts dels EEUU, deixant de banda les qüestions de caire nacionalista impulsades per part de la ciutadania que rebutja la presència nord-americana i el nou govern del general MacArthur (1945-1952).
Així, el Japó en els anys de la postguerra manté un sistema polític estable i unes relacions exteriors regionals molt febles, i estableix les seves relacions prioritàries amb els Estats Units, convertint-se en un ferm aliat dins el bloc occidental al llarg de la guerra freda i un dels principals valedors de la seva política de contenció del comunisme a l’Àsia Oriental pel seu valor geoestratègic, i a la llarga a nivell mundial, a través de proporcionar ajuts econòmics a aquells països que eren possibles aliats. Malgrat alguns moviments de resistència a la bipolaritat com el Moviment dels Països no Alineats (MPNA), un moviment de solidaritat afroasiàtica que inicia el 1955 i que pretén entre altres qüestions la coexistència pacífica, la defensa de la sobirania nacional i la igualtat de races, a la llarga els propis problemes econòmics dels països integrants debilitaran aquest moviment i es veuran obligats a alinear-se de manera més o menys explícita amb un dels dos blocs. Aquest escenari donarà entrada al Tercer Món en les relacions internacionals de la guerra freda, a través de processos de descolonització que els dos blocs intentaran aprofitar per captar aliats (García, Pareja, 2004:23-24).
Un dels continents que entrarà en l’escena internacional en aquest moment és l’Àfrica, una font de disputes internacionals que adquirirà més importància a partir dels conflictes petrolers dels anys 70, convertint-se en una nova font possible de matèries primeres i un punt alternatiu d’abastament per països com el Japó, entre d’altres, que necessitarà diversificar els seus mercats quan iniciï una petita davallada de les seves expectatives de creixement econòmic després d’anys de bonança. Les estratègies dels dos blocs interessats en l’Àfrica vindran marcades majoritàriament pel seu caràcter desigual, tot i que alguns autors destacaran que la política africana del Japó a través de la seva ajuda oficial al desenvolupament (AOD), malgrat estar fonamentada en els propis interessos econòmics i la geopolítica estratègica internacional, tindrà un impacte positiu i resultats superiors a d’altres països “bailleurs de fonds” (Alden, Sato, 2004:13). Sobretot pel que fa a casos concrets de l’Àfrica sot sahariana com Ghana, Nigèria, Zaire, Tanzània, etc., que reben gran part de AOD del Japó a l’Àfrica, tot i que el país africà que rep més ajuts per part del Japó durant la guerra freda és la Sud-àfrica de l’apartheid, malgrat el qüestionament nacional i internacional que implica donar suport a un govern de caire racista (Morikawa 1984:133).
La història de les relacions nipo-africanes es remunta als anys 60 quan la major part dels països africans inicien les seves respectives independències (Matsuura, 2002:1). Makoto Sato i Chris Alden destaquen que l’AOD internacional per part del Japó inicia en el mateix període. Per tant podríem establir un lligam entre la història de les relacions bilaterals entre el Japó i l’Àfrica i la història de l’AOD per part del Japó. De fet, tant és així que segons els propis autors, l’evolució d’aquest ajut a l’Àfrica es pot dividir en cinc fases: la primera va des 1954 fins a la primera crisi petrolera de 1973; la segona de 1974 fins les acaballes de la segona crisi petrolera al 1980; la tercera es caracteritza pel creixement ràpid de l’ajuda japonesa (1981-1988); la quarta coincideix amb la fi de la guerra freda quan el Japó es converteix en el primer donant d’ajuda internacional al món (1989-2000); i la última marcada per un canvi fonamental de la seva diplomàcia d’ajuda (2001-fins a l’actualitat).
Durant la primera etapa, l’AOD del Japó es centra sobretot en aquells països asiàtics que havien sofert l’ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial per qüestions de reparació dels danys de guerra, però la justificació oficial a l’ajuda argumenta la necessitat d’“obtenir nous mercats per a les seves exportacions i assegurar les importacions de matèries primes importants” i per tant coincideix amb la idea de la Doctrina Yoshida d’enfortir l’economia. Amb tot, un altre element entrarà en joc i és el de donar suport als Estats Units posant fre a la implementació del comunisme a l’Àfrica i controlar els processos de descolonització. Així, a inicis dels anys 60, el Japó només tenia 4 ambaixades a l’Àfrica: Ghana, Etiòpia, Nigèria i el Congo però a mesura que l’economia japonesa aixecava el vol, s’intensificaven els intercanvis comercials i les inversions directes amb alguns països africans, important or, platí i aliatges del ferro i exportant a l’Àfrica naus, camions i peces d’automòbils (Matsuura, 2002:2). No deixa de sorprendre però que el Japó durant aquest període intensifica les relacions diplomàtiques i comercials amb Sud-àfrica malgrat que des del 1948 ja s’havia instituït l’apartheid. El Japó a nivell oficial i per les pressions internacionals acabaria proclamant que les relacions existents eren només a nivell consular, i prohibiria inclús l’IDE japonesa a Sud-àfrica el 1968. Tanmateix, quan s’examinen amb deteniment aquests anys es comprova que el comerç entre els dos països s’intensifica: el 1962 el volum comercial amb Sud-àfrica ascendia a 178,974.000$ i el 1968 s’havia triplicat arribant a 551,591.000$ i s’incrementaria amb més força en la segona etapa. Si ho comparem amb les relacions comercials amb d’altres països africans com Kenia veurem que el volum era molt menor, 32,929.000$ el 1962 (Morikawa, 1984:134). Probablement la justificació al recolzament d’un govern racista, malgrat que el discurs oficial internacional sigui un altre, vingui fonamentat en que Sud-àfrica representava en aquells moments un bastió occidental de contenció al comunisme, i també un model de com aplacar intents d’implantar governs africans nacionalistes.
La segona etapa inicia amb la crisi petrolera de 1973 encapçalada per la OPEP en que el Japó, fruit de les necessitats energètiques sorgides en un moment de forta industrialització i creixement econòmic, prova d’acostar-se a l’Orient Mitjà i a la vegada intenta diversificar les fonts d’importacions petroleres i de matèries primes, sobretot a l’Àfrica ja que mercats com el sud-est asiàtic mostren un ressentiment popular antijaponès. Així per primer cop la seguretat econòmica pren més clarament una dimensió mundial i inicia un interès més clar per l’Àfrica, com mostren les dues primeres visites per part d’un ministre japonès en representació diplomàtica a països de l’Àfrica sot sahariana. A més s’intensifica l’ajuda bilateral a països africans multiplicant-se per 27,5 entre 1970 i 1980, no només per qüestions econòmiques sinó també per captar potencials aliats i vots dins la ONU que recolzessin la candidatura de Japó (Alden, Sato, 2004:17) i per pressions dels Estats Units per fiançar el bloc anticomunista (Morikawa, 1984:137). Per la seva part, la relació bilateral amb Sud-àfrica no només es manté sinó que s’intensifica de manera extraordinària, malgrat el manteniment d’un discurs oficial prudent que imposa restriccions polítiques i culturalsperò que en el rerefons és permissiu: el 1980 era clar que les activitats consulars del Japó en aquest país eren més importants i influenciadores que cap de les ambaixades africanes i que el volum comercial ascendia a 3.593,738.000$, mentre que per exemple amb Kenia només era de 205,602.000$.
La tercera etapa i última dins la guerra freda coincideix amb els anys 80 quan gràcies a les pressions internacionals liderades pels EEUU, Japó augmenta considerablement l’ajuda a l’Àfrica i a nivell mundial. Així el 1989 l’Àfrica adquireix una major porció de l’AOD nipona i assoleix la fita de 15,3%, per anar disminuint fins a un 10%, que es mantindria constant en les darreres etapes. Durant aquest període el Japó participa en la Campanya contra la fam i apareix per primer cop una conscienciació major de la societat civil japonesa respecte aquests temes que pressionarien el govern a un canvi en la política d’AOD, situant-se com un dels primers països del món en quan a ajuts al desenvolupament. Amb la fi de la guerra freda, inicia la quarta etapa que suposa per l’Àfrica una reducció de l’interès per la regió per part de les grans potències però també el desmantellament del bastió sud-africà de l’apartheid. Això no impedeix que el Japó mantingui els ajuts al país, tot i que ara el govern haurà de justificar la seva política d’AOD enfront l’opinió popular. La darrera etapa en canvi, vindria marcada per la crisi econòmica del Japó que tindrà efectes sobre l’AOD: disminueix l’ajuda (en un 27%), es redacta una nova carta d’AOD, es dona prioritat a les relacions bilaterals amb els països africans i d’altres regions de manera més clara que fins al 1989 i s’adopta una política exterior més compromesa i participativa en tots els àmbits (Alden, Sato, 2004:21-26).
Algunes conclusions podem extreure de les relacions internacionals del Japó durant la guerra freda: 1. Aquestes van tenir un perfil baix i es van fonamentar sobretot en criteris econòmics i d’AOD, amb l’excepció dels EEUU amb qui va mantenir una relació desigual caracteritzada per una forta dependència militar i econòmica. 2. L’AOD del Japó va versar sobretot en l’aspecte econòmic que d’entrada afavoriria als antics territoris ocupats de la regió de l’Àsia Oriental, amb l’excepció els països del bàndol soviètic, per un compromís de reparació dels danys de la segona guerra mundial. Però, després de la crisi petrolera de 1973, experimenta un gir ampliant horitzons a un nivell més internacional on l’Àfrica seria un dels principals beneficiaris. 3. L’entrada d’Àfrica en la mira nipona ve motivada pel creixement econòmic espectacular del Japó i les pressions internacionals liderades pels EEUU que reclamen més ajuts, i evoluciona des d’interessos econòmics a llarg termini propis, passant per motivacions polítiques que giren entorn la geopolítica internacional, per afegir, en l’última etapa de la guerra freda, motivacions de caràcter humanitari en resposta a una demanda de la societat civil. 4. Els països africans depositaris de l’ajuda econòmica són en gran part els de l’Àfrica sot sahariana i sobretot Sud-àfrica. Aquest és un cas apart, ja que les relacions bilaterals es produeixen en el marc de l’apartheid, cosa que porta al Japó a una política de dues cares, l’oficial que reduïa les relacions polítiques i culturals amb aquest govern i la real que mantenia en augment el comerç i altres formes encobertes de relació política. 5. Les causes del suport a Sud-àfrica les podem trobar en el recolzament que aquest país donava a la lluita contra el comunisme a l’Àfrica. Però la prolongació de les relacions bilaterals més enllà de la guerra freda clarifica que existia un cert desinterès per part del govern japonès en condemnar el racisme. De fet els japonesos, que eren tractats a Sud-àfrica com a “honorary whites” (Morikawa, 1984:136), no tracten especialment bé a les seves minories i són un dels pocs països del món que malgrat la crisi econòmica, les baixes taxes de natalitat, l’envelliment de la població, etc. no plantegen que la immigració sigui una solució preferencial pel país, prevalent l’interès per mantenir una societat racialment compacte.
REFERENCIES BIBLIOGRAFIQUES
Alden, Ch.; Sato, M. (2004). “La diplomatie japonaise de l’aide el l’Afrique”. Afrique contemporaine, dossier 14, pàg.13-31.
Extret el març de 2008 de www.cairn.info/load_pdf.php?ID_ARTICLE=AFCO_212_0013 -
García, C.; Pareja, P. (2004). “Relacions internacionals a l’Àsia Oriental entre el 1945 i el 1989”. FUOC, mòdul II de l’assignatura Política internacional a l’Àsia Oriental.
Luna, J. (2004). “La realitat de la guerra freda a l’Àsia Oriental”. FUOC, mòdul I de l’assignatura Política internacional a l’Àsia Oriental.
Mapa “Guerra Freda: 1945-1960” a l’any 1959, facilitat per la UOC (2008), assignatura Política internacional a l’Àsia Oriental.
Matsuura,K. (2002). “Le Japon et l’Afrique”. CHEAM (Centre des Hautes Etudes sur l’Afrique et l’Asie Modernes): Ambaixada del Japó a França. Extret el marc de 2008 de www.geopolitis.net
Morikawa, J. (1984). “The anatomy of Japan’s South African policy”. The Journal of Modern African Studies 22, 1:133-141. Cambridge University Press. Extret el març de 2008 de www.jstor.org.
Ríos, X. (2004). “Les relacions actuals entre els països de l’Àsia Oriental”. FUOC, mòdul IV de l’assignatura Política internacional a l’Àsia Oriental.
www.wikipedia.org
Durant els anys 80 el Banc Mundial i l’FMI inicien programes d’ajuts als països africans per pal·liar la fam provocada per les fortes sequeres i les guerres internes, sense massa èxit ja que segons el Banc Mundial el PIB per càpita baixava un 1,2% per any mentre al sud-est asiàtic augmentava un 6,4% per any. (Alden, Sato, 2004:19)
