CLAUS PER ENTENDRE LA POLITICA NORD COREANA
El període colonial i el conflicte de la Guerra Freda van marcar el destí d’una Corea històricament unitària, deixant com herència la divisió territorial i ideològica del país en dos fins els nostres dies. Corea del Nord, al igual que la Xina, va optar pel camí de la independència que des dels inicis va estar llastrada per una geografia difícil i una manca de recursos naturals suficients per tirar endavant el seu desenvolupament econòmic, recolzat sobretot per la URSS. Així, la dictadura instaurada per Kim Il-sung es basava en l’autosuficiència del règim i en la revolució proletària del poble que s’aglutina entorn de la figura d’un gran líder que esdevé el pare “benvolent” de la pàtria, una ideologia comunista adhoc que es coneix com a doctrina juche i que manifesta el seu líder l’any 1955.
Aquest tarannà del règim justifica en gran mesura que Corea del Nord tingui un dels règims més hermètics del món, que no apareguin brots de resistència, que el poder s’hereti de pares a fills i sobretot que sota l’actual mandat de Kim Il-jong, la subsistència (garantida en els darrers anys gairebé exclusivament per la Xina) s’hagi encaminat progressivament cap al desenvolupament tecnològic nuclear i militar que, a manca d’uns recursos propis, permet disposar d’una arma de negociació i d’intercanvi amb l’exterior que des d’occident alguns han anomenat “política suïcida”[1], i que ha marcat la política interior i exterior seguida per Pyongyang, de tal manera que podríem entendre el seu comportament erràtic d’una manera àmplia com una resposta a diversos factors: interns per mantenir el control polític del règim amb accions de propaganda del dictador quan s’especula sobre el seu estat de salut i la seva successió en moments simbòlics pel règim i externs per obtenir més concessions politiques i econòmiques del grup que negocia el desmantellament del programa nuclear nord-coreà (EEUU, Corea del Sud, el Japó, Rússia i la Xina) en un moment oportú per renovar també els acords bilaterals amb els EEUU amb l’arribada d’Obama que planteja canvis en la política exterior per fer front a la crisi econòmica mundial (Giné, 2009).
Per tant, el comportament erràtic en matèria de seguretat es podria traduir en clau d’autosuficiència, independència i pervivència del règim mitjançant demostracions de poder com l’explosió d’una bomba atòmica el 2006 o el llançament del Taepedong 2 el passat abril i també com una resposta a certs moviments per part d’Occident: sancions econòmiques imposades en el marc de la ONU; inclusió de Corea del Nord a la llista negra de països vinculats al terrorisme[2]; inclusió de tres organitzacions nord coreanes implicades en el desenvolupament nuclear nord coreà en una llista negra[3]; victòria del conservador Lee Myung-bak a Corea del Sud que és més proper als interessos dels EEUU, la qual cosa ha paralitzat la voluntat conjunta de reunificació sense intermediaris manifestada a partir de l’any 2000 quan governava el partit de la oposició[4], etc.
Per tots aquests motius, no s’espera que la política nord coreana, de comportament erràtic però molt consistent amb la ideologia, pugui variar massa, si tenim en compte que la ideologia juche està a resguard des que el pare de la pàtria Kim Il-sung n’esdevingués el gran pilar (independentment de la successió), i que en matèria de seguretat l’escalada militar dels darrers anys ha portat a Corea del Nord a tenir un dels exèrcits més grans del món, la qual cosa serveix d’element clau de negociació per a un major desenvolupament econòmic del país. A més, alguns autors crítics amb els EEUU apunten que el conflicte nord coreà també els beneficia, en ser un element de fre a l’hegemonia econòmica xinesa a la regió amb la permanència d’un desestabilitzador a les seves fronteres (Polo, 2009) i per tant no es descarta una major aproximació bilateral entre els EEUU i Corea del Nord[5] ja que es podrien beneficiar mútuament. Addicionalment, en els darrers mesos s’han observat aproximacions, sorprenents si més no, entre Corea del Sud i Rússia en matèria energètica, la qual cosa dibuixa un escenari futur prou incert en les converses a “sis bandes” i en l’equilibri regional, on el Japó i la Xina, que es disputen el lideratge regional, hi tenen molt a dir.
REFERENCIES BIBLIOGRAFIQUES
Diversos autors (2009). “Roundtable on U.S.-North Korea Relations and tha Obama Administration”. L.A.:Korea Policy Institute.
Giné, J. (2009). “Juegos peligrosos en el Noreste de Asia”. Extret de http://www.igadi.org/index.html 13/04/2009.
Polo, H. (2009). “El sur de Corea, el país de la calma matinal”. Madrid: El Viejo Topo. Extret de http://www.rebelion.org/noticia.php?id=79308.
www.europapress.es/internacional/asia00409
http://www.koreatimes.co.kr/www/news/nation/2009/04/120_17657.html
[1] Per a més informació veure “Corea del Nord reprèn la seva línia de “política suïcida” amb el llançament del Taepedong 2” (05/04/2009), Europa Press
[2] Que Bush va esborrar abans de deixar la presidència dels EEUU. (Giné, 2009)
[3] Veure Kim, S. (2009). “North Korea threatens to conduct Nuke Test”. Extret de www.koreatimes.co.kr/www/news/nation/2009/04/116_44094.html. (29/04/2009).
[4] Veure “First Inter-Korean Dialogue of This Year Suspended”. The Korea Times. Extret de http://www.koreatimes.co.kr/www/news/nation/2009/04/120_17657.html
[5] Veure Diversos autors (2009). “Roundtable on U.S.-North Korea Relations and tha Obama Administration”. L.A.:Korea Policy Institute.
0 comentarios