LA LLANTERNA ROJA

Basada en la novel·la Esposes i concubines (1987) de Su Tong[1], la pel·lícula La llanterna roja (1991) del director Zhang Yimou narra la historia d’una dona jove que es converteix en una de les concubines (la quarta esposa o concubina) d’un home ric durant l’era dels senyors de la Guerra posterior al desmembrament del sistema Imperial xinès l’any 1911. Malgrat tractar-se d’una pel·lícula situada en un període de procés de modernització del país, podem observar com el pes del passat i de les tradicions configura encara la manera d’organitzar la vida a l’interior de les famílies. D’alguna manera la jove Songlian que acaba d’arribar al nucli familiar representa la modernitat d’una dona que ha pogut estudiar 6 mesos a la Universitat però que amb la mort del seu pare es veu abocada a buscar una solució a la ruïna econòmica de la família que ja no li permetia seguir amb els estudis. Una modernitat que vindrà a trasbalsar l’estructura confuciana de la família en l’àmbit rural, a mida que vagi descobrint els secrets que s’hi amaguen i que posaran en entredit les seves tradicions, fonamentades sobretot en els rituals que marcaran les pautes de relació social, però també el lloc que ocupa cadascú dins el clan familiar, que a grans trets respon a “una jerarquia basada en el grau d’antiguitat” la qual cosa ens remet a una característica pròpia de les pautes d’endevinació de la dinastia Shang (Galvany, 2007a:10). Malgrat el recel inicial per mostrar qualsevol respecte cap els costums de la família, poc a poc Songlian es veurà engolida per aquestes i acabarà embogint.

Ja des de la primera escena Songlian violenta un dels rituals més importants dins la tradició confuciana: el matrimoni. Quan la família de l’home envia els emissaris amb la cadira nupcial per anar a buscar la noia, aquesta no els espera i arriba sola a la casa, trencant així amb l’última cerimònia del matrimoni, la de recepció de l’esposa (Galvany, 2007a:33). Seguidament trenca amb el segon ritual confucià important per concloure amb la cerimònia matrimonial (Galvany, 2007a:33), quan en ésser invitada a saludar els ancestres[2] del nuvi per passar-los a reconèixer com a seus, ella no s’agenolla, tal i com havia fet moments abans el criat que la rep, en senyal de rebuig a les tradicions. Per a Confuci el comportament ritual constituïa “el criteri de distinció entre el regne animal i la societat humana, entre les bèsties i els homes, i fins i tot entre els xinesos civilitzats i els bàrbars” atorgant-li així un paper definidor de l’organització social que l’allunyava de la seva dimensió religiosa inicial per convertir-lo en expressió d’una condició moral (Galvany, 2007a:23).

Tanmateix, si bé podem pensar que Songlian coneixia aquests rituals i que volgudament no els respecta per assenyalar que ella es una dona moderna i educada i per tant diferent de les altres dones de la casa[3] i amb capacitat de decisió, quan descobreix el ritual amb que la reben mostra una certa curiositat, que poc a poc l’anirà absorbint. Aquest ritu consisteix en que les criades de la casa, renten i fan massatges als seus peus, l’ajuden a vestir-se i encenen unes llanternes roges que anuncien amb qui passarà la nit el senyor de la casa. Ben aviat, Songlian identificarà que qui s’il·lumina de vermell a la nit ostenta el poder i una sèrie de privilegis dins el nucli familiar, la qual cosa la posarà en competència amb les altres esposes. Així, iniciarà una cursa per captar l’atenció del marit que acabarà en un càstig quan Songlian, advertida pels comentaris de les altres esposes que li fan veure la importància de tenir descendència per a obtenir més poder, enganya a tothom dient que està embarassada. Meishan, la tercera esposa li recorda a Songlian “Podrás ser una estudiante y yo sólo una cantante de ópera pero nuestro destino es el mismo”, referint-se a que el destí d’una dona és tenir fills. Aquest fet és important per entendre la tradició confuciana ja que l’important del casament era que consistia en un contracte entre dues famílies per tal d’assegurar la continuïtat de la saga familiar, i per tant el paper de la dona era el de reproductora i el seu àmbit el de l’esfera interior de la casa tal i com mostra la pel·lícula.

Per tal que la casa contribuís a l’harmonia familiar i protegís el clan, normalment era dissenyada segons les pràctiques endevinatòries del fengshui (vent i aigua), que es basen en “una tècnica que pretén conèixer el lloc més convenient per establir la llar, tant la dels morts (la sepultura) com la dels vius (la casa)” (Galvany, 2007b:6), de manera que la casa quedi a recés del vent, ja que en el món agrícola el vent exerceix el paper de portador de desastres. Potser per això, quan els criats de la casa, induïts per l’ordre del senyor, porten a la tercera esposa, que ha estat infidel amb el metge de la casa, a un petit pavelló que es troba al sostre de l’edifici, completament exposat als vents, anuncien ja el desastre que vindrà després del seu assassinat. De fet, “el mecanisme principal amb què d’acord amb el pensament xinès, es duu a terme la modificació del vent és la música” (Galvany, 2007b:27) i la tercera esposa, és una cantant d’òpera que, segons li explica l’espòs a Songlian, normalment “canta cuando está contenta y llora cuando está furiosa” i per tant expressa els seus sentiments amb la música, no respectant així la tradició confuciana. Confuci fa diverses associacions entre el ritu li i la música com a regulador de l’harmonia familiar i també de la societat i entén que “la música depravada es troba sovint en l’entreteniment públic; en l’exaltació emocional, en l’excés i l’abandonament de les passions que es deriven de l’execució de certes peces musicals...Al contrari, per l’ortodòxia confuciana i ritualista, la vertadera música és aquella que aconsegueix precisament encarrilar i regular els excessos passionals en un comportament ritual harmoniós” Galvany (2007a: 23-27). Meishan trenca doncs l’harmonia familiar amb la seva música passional que evoca la seva infidelitat i per tant és castigada amb la mort.

Aquesta mort pesarà sobre Songlian ja que ella era la única que sabia el secret de Meishan i ha estat la culpable que la família s’assabenti de la seva infidelitat gràcies a que el dia que Songlian compleix 20 anys li explica a la segona esposa. Ella ni se n’adona que està generant un desastre ja que no té consciència del que fa, a causa del seu estat d’embriaguesa produït pel licor que ha begut durant tota la nit per ofegar les seves penes després que han descobert l’engany del seu embaràs i cobreixen de negre les llanternes de la seva estança en senyal de càstig i també perquè s’ha adonat que “todos me engañan” (li diu al fill gran de la família). Aquestes desgràcies continues provocades per la manca de respecte a les tradicions acabaran per tornar boja a Songlian en no ser capaç d’inserir-se en l’estructura familiar respectant la tradició formalitzada en els ritus.

Així, veiem com al llarg de la pel·lícula tots aquells personatges que no respecten els ritus acaben castigats, ja sigui amb la mort o com en el cas de Songlian tornant-se boja. De la mateixa manera, personatges que són molt més maquiavèl·lics, com la segona esposa, es salven perquè són capaços de viure segons les regles de joc de la família confuciana, apropiant-se d’elles per sobreviure en un escenari de vegades cruel en que l’home domina l’estructura familiar i la dona es veu relegada a la posició més dèbil dins la família, només millorada amb la reproducció (sobretot si tenen un fill baró). Per tant, veiem com el ritu, que té molta relació amb la música, esdevé un element molt important com a estructurador de la societat i del paper que ocupa cadascú, definit per l’espai i el temps que marquen els esdeveniments del món agrícola[4] (en el film el temps es marca amb el canvi d’estacions), dels quals hi ha evidències que ens remunten a temps molt antics dins la tradició xinesa, des que apareix l’escriptura durant la dinastia Shang sobre closques de tortuga que servien per preguntar als ancestres sobre el futur de la dinastia, les collites, etc, però que durant la dinastia Zhou i sobretot amb l’aparició de les doctrines de Confuci atorguen al ritu una dimensió moral que l’allunya de la dimensió religiosa anterior (Galvany, 2007a:5-7).

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Galvany, A. (2007a). “Ritus i cerimònies a la Xina antiga”. Barcelona: FUOC, mòdul I de l’assignatura Festes i tradicions a la Xina.

Galvany, A. (2007b). “Tradicions endevinatòries”. Barcelona: FUOC, mòdul II de l’assignatura Festes i tradicions a la Xina.

García-Noblejas, G. (trad. i ed.) (2008). “El campesinado:cultos y creencias” a Poesia Popular de la China Antigua. Madrid:Alianza, pàg.39-46.

García-Noblejas, G. (trad. i ed.) (2008). “Los poemas populares” a Poesia Popular de la China Antigua. Madrid:Alianza, pàg.47,89-94

Ollé, M. (2007). Coordinador de la web de l’assignatura Festes i tradicions a la Xina. Barcelona: FUOC.

Prado, C. (2005). “Literatura xinesa moderna (II)”. Barcelona: FUOC, mòdul III de l’assignatura Literatures de l’Àsia Oriental: segles XIX i XX.

Whyte, M.K. (200) “Death in the People’s Republic of China”. A Watson, L.; Rawski, E. (ed.). Death Ritual in Late Imperial and Modern China.

www.upf.edu/materials/huma/central/historia/cinema/temes/tema8.htm consultada el 25/09/2008.

---

[1] A partir de la dècada dels noranta existeix una estreta relació entre el cinema i la literatura. Zhang Yimou pertany a l’anomenada Cinquena generació, un grup de cineastes xinesos que “tenen en comú un tractament primordial de les imatges autòctones de la Xina: la terra, la vida rural, el sistema d’escriptura, les tradicions i els tabús”, al igual que les obres de la Literatura de les Arrels. (Prado, 2005:20)

[2] “El culto a los ancestros era un culto central en la vida cotidiana, provenía de la religión de la dinastía anterior, la Shang, y era observado tanto por las clases gobernantes como por las gobernadas.” (García-Noblejas, 2008:39)

[3] De fet, el seu marit la primera nit que passa amb ella li diu: “Las mujeres con educación son distintas”.

[4] Veure (García-Noblejas, 2008:47, 89-94).