ELS SISTEMES MODULARS DINS L'ART XINÈS: LEDDEROSE

"Introduction" a Lothar LEDDEROSE, Ten Thousand Things. Module and Mass Production in Chinese Art, Princeton, Princeton University Press, 1998, pp. 1 - 7.

 

Alemany d’origen, Ledderose és un acadèmic i estudiós reconegut a nivell internacional pels seus estudis sobre la historia de l’art a l’Àsia Oriental, terme força recent si tenim en compte el seu origen occidental al segle XIX quan la visió colonial queda desdibuixada en un xoc cultural que reconeix la identitat pròpia de l’Àsia Oriental, entès com el territori que, a trets generals, engloba la Xina, el Japó i Corea (Cervera 2007). Malgrat el reconeixement de cultura històrica, la forta influència del pensament occidental sobre estudis recents de l’arqueologia xinesa s’aprecia a través de l’autor per les aportacions en l’estudi de la producció en massa d’art xinès des de l’antiguitat fins els nostres dies, treball que destaca entre els seus col·legues i complementa la seva prolífica obra de més de 170 llibres i articles sobretot d’art xinès i japonès[1]. Com a exemple dins aquest àmbit de recerca inclouríem el llibre Ten Thousand Things. Module and Mass Production in Chinese Art, una interpretació sobre l’art xinès fruit de les conferències Mellon impartides l’any 1998 a la galeria nacional d’art de Washington DC., i de les conferencies Slade de 1992 a la universitat de Cambridge (Hay 2004), donant com a resultat un treball força extens sobre els sistemes modulars de producció d’objectes d’art xinès al llarg de la història, que queda apuntat en la introducció del llibre que aquí es presenta.

 

Ledderose argumenta que l’art xinès, a diferència de l’occidental, reposaria, al llarg de la història, més en qüestions tècniques de producció que tenen a veure amb un ordre col·lectiu i amb una manera de fer pròpiament xinesa basada en les pròpies formes de pensament, que en l’art entès com un acte individual i creatiu, a l’estil dels artistes del Renaixement, on la reproducció i la còpia no serien ben vistes. El text posa així l’atenció del lector en el tema dels sistemes de producció de peces d’art xineses destacant el concepte de modularitat com una manera d’unir diferents parts estandarditzades a través de múltiples combinacions que donen lloc a una gran varietat d’objectes i destaca que l’interès del llibre per desgranar els sistemes modulars de producció xinesos dels bronzes antics, figures de terracota, laques, porcellana, arquitectura, impressions i pintures, radica en que aquest sistema va ser capaç de resoldre l’aparent contradicció entre la gran demanda d’objectes de qualitat a baix preu, i la varietat.

 

Sense aprofundir massa en el tema, Ledderose es qüestiona sobre la permanència fins els nostres dies de sistemes modulars xinesos molt antics, en diferents àmbits culturals, i ens remet a exemples de sistemes modulars per excel·lència com l’escriptura xinesa que, amb poc més de 200 parts, conforma un sistema d’uns 50.000 caràcters o la llengua oral amb 440 síl·labes amb diferents tons que combinades formen paraules. També menciona El Llibre dels Ritus o Yijing que es un codi binari o un sistema d’endevinació que combinant pocs elements dona lloc a futures transformacions, i fins i tot el sistema de preparació dels menjars, i com aquests sistemes es van configurar amb anterioritat a d’altres civilitzacions donant peu a un major desenvolupament dels sistemes modulars que el configuren com un sistema únic que va tenir implicacions sobre la societat en el seu conjunt:

“Module systems do not occur in China alone; comparable phenomena exist in other cultures. However, the Chinese started working with module systems early in their history and developed them to a remarkably advanced level. They used modules in their language, literature, philosophy, and social organizations, as well as in their arts. Indeed, the devising of module systems seems to conform to a distinctly Chinese pattern of thought.” (Ledderose 1998)

 De fet dedica una part del text a repassar els períodes de màxima producció de peces d’art i d’utilització dels sistemes modulars[2] que van des dels Shang quan els sistemes modulars comencen a utilitzar-se en la producció de bronzes, passant pel primer imperi xinès Qin, on un clar exemple d’utilització dels sistemes modulars és l’exèrcit de terracota, fins els Tang on amb la introducció del budisme, els principals elements modulars provenen de pintors i escultors, però sobretot de la utilització de blocs per reproduir escrits. Més tard, els Song els desenvoluparan amb la impremta de tipus mòbil, i organitzaran també les fàbriques de producció de ceràmica, que posteriorment els Ming consolidaran gràcies a la forta demanda occidental d’aquests productes, així com de pintures i cal·ligrafies, que s’intensificarà durant el període Qing quan l’eficiència de la tecnologia europea industrial sobre la xinesa, basada fonamentalment en el potencial humà, quedarà patent.

 

Ledderose deixa pel final el tema més feixuc de la creativitat dins els sistemes modulars de producció en massa d’objectes d’art xinès, posant èmfasi en que la creativitat xinesa parteix d’una representació dels models existents en la natura, no com una manera d’imitar-la a l’estil occidental dels pintors realistes, sinó de recrear-la captant-ne l’essència mateixa, amb tot i les seves imperfeccions, i clarifica que a diferència d’occident on la reproducció de les arts històricament ha tingut una connotació pejorativa, a la Xina la diferència de valor entre l’original i la còpia ha estat inexistent[3]:

“Reproduction is the method by which nature produces organisms. None is created without precedent. Every unit is firmly anchored in an endless row of prototypes and successors.” (Ledderose1998)

Com a exemple de reproducció, ens presenta els patrons de creixement dins l’arquitectura xinesa[4], que aparentment configuren una arquitectura monòtona, però que en una mirada més acurada es desenvolupen de dues maneres diferents: incrementant proporcionalment les mesures dels mòduls o afegint més mòduls de diferents mides segons l’ús que tinguin, configurant així una certa creativitat:

“Growth in manufactured modular units happens in two ways. For a while, all modules grow proportionally, but at a certain point proportional growth stops and new modules are added instead:… This is the principle of a cell growing to a certain size and then splitting into two, or of a tree pushing out a second branch instead of doubling the diameter of the first.” (Ledderose1998)

 Malgrat el reconeixement i interès que pot tenir un treball que destaca el valor de la tècnica dins la producció artística, recolzant-se en l’arqueologia, al meu parer, Ledderose dóna massa protagonisme als sistemes modulars en quan a l’efecte que van tenir sobre la societat, si tenim en compte que també des de l’antiguitat la Xina ha hagut d’abordar la problemàtica de la magnitud del seu territori que provoca que definir un sistema polític, social i de pensament en un context d’una enorme diversitat racial, lingüística i cultural sigui una feina complexa. La Tradició Central xinesa ha estat prolífica a l’hora de proposar models de pensament diversos, que marcarien les bases de dues de les corrents filosòfiques més importants del món sinitzat, el confucianisme i el taoisme. Aquestes dues visions del món que aparentment es contradiuen però que més aviat es complementen són eminentment pragmàtiques, busquen resposta a l’articulació d’un territori bast que permeti una convivència basada en una organització política centralitzada i responen a un intent de definir un ordre al món, si bé la primera s’ocupa de l’ordre social i la segona de l’individu dins la natura[5]. És en aquest intent d’unitat nacional on podríem també trobar una explicació a l’èxit de la permanència dels sistemes modulars, més com un efecte de les necessitats de la societat i no com una causa d’aquesta[6].

 

Queda poc clara però la creativitat en l’àmbit d’utilització de sistemes modulars, ja que podríem objectar que darrera dels artesans que combinen les diferents parts per crear peces diferents, hi ha la voluntat d’un creador que defineix quines parts, quantes i com unir-les per donar determinat efecte. És en aquest sentit que Clunas, citant a Ledderose, esclareix en el llibre Art in China (pàg.29-32), la voluntat creadora que hi ha darrera la decisió de produir l’exèrcit de terracota durant la dinastia Qin a Xi’an, no com un acte estètic, sinó religiós i pragmàtic que implica que l’emperador un cop mort seguirà protegit en el més enllà per la força i el poder del seu imperi. És per aquest motiu, segons Clunas, que s’utilitzen els mòduls, per construir un exèrcit enorme i variat, que doni la sensació d’infinitud i faci creïble la protecció de l’emperador en el més enllà.

 

A més, des d’aquest punt de vista, no estaríem tan lluny de la creativitat individual occidental, tot i que a la Xina estaria potser en major mesura associada a la voluntat del poder i dels funcionaris que, segons el model confucià, serien el model a seguir i els únics que tindrien la potestat de definir i crear un model social que influenciaria també l’art xinès basat en els sistemes modulars de producció en massa.[7] És clar que Ledderose sembla haver oblidat que fora dels sistemes modulars que refereixen al mestratge tècnic, el model social taoista basat més en l’individu i la natura, vindria a complementar la noció d’art xinès, tal i com el yin complementa el yang: “És possible que quan parlem de buit, espontaneïtat i procés creatiu estiguem utilitzant un llenguatge molt proper al sentiment taoista; per contra, quan en la mateixa obra valorem la interpretació del passat, el mestratge tècnic i la qualitat de la interpretació com a model d’un ideal cultural, és possible que estiguem seguint el discurs de la norma confuciana.” (Barlés, Cervera 2007)

 

BIBLIOGRAFIA

Cervera, I. (2007). “Fonts per a l’estudi de l’art asiàtic”. UOC, mòdul I de l’assignatura Art de l’Àsia Oriental.

Barlés, E.; Cervera, I. (2007). “Fonaments del pensament artístic. Entre el dao i la norma”. UOC, mòdul II de l’assignatura Art de l’Àsia Oriental.

Cervera, I. (1997). Arte y cultura en China. Barcelona: El Serbal.

Cheng, A. (1997). Historia del pensamiento chino. Traducció de Anne-Hélène Suárez. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2002.

Clunas, C. (1997). Art in China. Oxford: Oxford University Press, pàg. 29-32.

Hay, J. (2004). “Ten Thousand Things: Module and Mass Production in Chinese Art”. The Art Bulletin, june 2004.

Ledderose, L. (1998). Introduction. En Ten Thousand Things. Module and Mass Production in Chinese Art. Princenton: Princenton University Press, p. 1-7.

Prevosti, A. (2006). “Fonaments religiosos de l’Àsia Oriental”. UOC, mòdul VI de l’assignatura Pensament i religió a l’Àsia Oriental.

http://en.wikipedia.org/wiki/Lothar_Ledderose, consultat el 04/10/2007 on es recull un resum de la seva biografia.

---

[1] Extret de www.wikipedia.org

[2] val a dir, que aquests períodes coincideixen amb els períodes de més unitat del territori, quan les necessitats d’abastament eren majors.

[3] Tan és així, que van ser els inventors de la impremta, diu Ledderose.

[4] Veure: Cervera, I. (1997). Arte y cultura en China. Barcelona: El Serbal, pàg.21-24.

[5] Prevosti, A. (2006). “Fonaments religiosos de l’Àsia Oriental”. UOC de l’assignatura Pensament i religió a l’Àsia Oriental.

[6] D’alguna manera apunta ja Ledderose: “Emphasizing the pervasiveness of modular patterns in Chinese history does not mean to deny that there have been developments and changes. Increasing standardization, mechanization, and ever more precise reproduction constitute a unifying trend.”

[7] “The army is a triumph of bureaucracy as much as of art” (Clunas 1997), referint-se a l’exèrcit de terracota.

CLAUS PER ENTENDRE LA POLITICA NORD COREANA

El període colonial i el conflicte de la Guerra Freda van marcar el destí d’una Corea històricament unitària, deixant com herència la divisió territorial i ideològica del país en dos fins els nostres dies. Corea del Nord, al igual que la Xina, va optar pel camí de la independència que des dels inicis va estar llastrada per una geografia difícil i una manca de recursos naturals suficients per tirar endavant el seu desenvolupament econòmic, recolzat sobretot per la URSS. Així, la dictadura instaurada per Kim Il-sung es basava en l’autosuficiència del règim i en la revolució proletària del poble que s’aglutina entorn de la figura d’un gran líder que esdevé el pare “benvolent” de la pàtria, una ideologia comunista adhoc que es coneix com a doctrina juche i que manifesta el seu líder l’any 1955.

Aquest tarannà del règim justifica en gran mesura que Corea del Nord tingui un dels règims més hermètics del món, que no apareguin brots de resistència, que el poder s’hereti de pares a fills i sobretot que sota l’actual mandat de Kim Il-jong, la subsistència (garantida en els darrers anys gairebé exclusivament per la Xina) s’hagi encaminat progressivament cap al desenvolupament tecnològic nuclear i militar que, a manca d’uns recursos propis, permet disposar d’una arma de negociació i d’intercanvi amb l’exterior que des d’occident alguns han anomenat “política suïcida”[1], i que ha marcat la política interior i exterior seguida per Pyongyang, de tal manera que podríem entendre el seu comportament erràtic d’una manera àmplia com una resposta a diversos factors: interns per mantenir el control polític del règim amb accions de propaganda del dictador quan s’especula sobre el seu estat de salut i la seva successió en moments simbòlics pel règim i externs per obtenir més concessions politiques i econòmiques del grup que negocia el desmantellament del programa nuclear nord-coreà (EEUU, Corea del Sud, el Japó, Rússia i la Xina) en un moment oportú per renovar també els acords bilaterals amb els EEUU amb l’arribada d’Obama que planteja canvis en la política exterior per fer front a la crisi econòmica mundial (Giné, 2009).

Per tant, el comportament erràtic en matèria de seguretat es podria traduir en clau d’autosuficiència, independència i pervivència del règim mitjançant demostracions de poder com l’explosió d’una bomba atòmica el 2006 o el llançament del Taepedong 2 el passat abril i també com una resposta a certs moviments per part d’Occident: sancions econòmiques imposades en el marc de la ONU; inclusió de Corea del Nord a la llista negra de països vinculats al terrorisme[2]; inclusió de tres organitzacions nord coreanes implicades en el desenvolupament nuclear nord coreà en una llista negra[3]; victòria del conservador Lee Myung-bak a Corea del Sud que és més proper als interessos dels EEUU, la qual cosa ha paralitzat la voluntat conjunta de reunificació sense intermediaris manifestada a partir de l’any 2000 quan governava el partit de la oposició[4], etc.

Per tots aquests motius, no s’espera que la política nord coreana, de comportament erràtic però molt consistent amb la ideologia, pugui variar massa, si tenim en compte que la ideologia juche està a resguard des que el pare de la pàtria Kim Il-sung n’esdevingués el gran pilar (independentment de la successió), i que en matèria de seguretat l’escalada militar dels darrers anys ha portat a Corea del Nord a tenir un dels exèrcits més grans del món, la qual cosa serveix d’element clau de negociació per a un major desenvolupament econòmic del país. A més, alguns autors crítics amb els EEUU apunten que el conflicte nord coreà també els beneficia, en ser un element de fre a l’hegemonia econòmica xinesa a la regió amb la permanència d’un desestabilitzador a les seves fronteres (Polo, 2009) i per tant no es descarta una major aproximació bilateral entre els EEUU i Corea del Nord[5] ja que es podrien beneficiar mútuament. Addicionalment, en els darrers mesos s’han observat aproximacions, sorprenents si més no, entre Corea del Sud i Rússia en matèria energètica, la qual cosa dibuixa un escenari futur prou incert en les converses a “sis bandes” i en l’equilibri regional, on el Japó i la Xina, que es disputen el lideratge regional, hi tenen molt a dir.

REFERENCIES BIBLIOGRAFIQUES

 

Diversos autors (2009). “Roundtable on U.S.-North Korea Relations and tha Obama Administration”. L.A.:Korea Policy Institute.

Giné, J. (2009). “Juegos peligrosos en el Noreste de Asia”. Extret de http://www.igadi.org/index.html 13/04/2009.

Polo, H. (2009). “El sur de Corea, el país de la calma matinal”. Madrid: El Viejo Topo. Extret de http://www.rebelion.org/noticia.php?id=79308.

www.europapress.es/internacional/asia00409

http://www.korea-dpr.com

http://www.koreatimes.co.kr/www/news/nation/2009/04/120_17657.html

---

[1] Per a més informació veure “Corea del Nord reprèn la seva línia de “política suïcida” amb el llançament del Taepedong 2” (05/04/2009), Europa Press

[2] Que Bush va esborrar abans de deixar la presidència dels EEUU. (Giné, 2009)

[3] Veure Kim, S. (2009). “North Korea threatens to conduct Nuke Test”. Extret de www.koreatimes.co.kr/www/news/nation/2009/04/116_44094.html. (29/04/2009).

[4] Veure “First Inter-Korean Dialogue of This Year Suspended”. The Korea Times. Extret de http://www.koreatimes.co.kr/www/news/nation/2009/04/120_17657.html

[5] Veure Diversos autors (2009). “Roundtable on U.S.-North Korea Relations and tha Obama Administration”. L.A.:Korea Policy Institute.

TAMAGOCHI O JO: UNA CONSCIÈNCIA ASIÀTICA PER AL MÓN

“Los seres humanos no deberían ser los espíritus supremos de las cosas vivas,

sino que deberían ser los esclavos de las cosas vivas,

sus criados y mensajeros!” (Morris, 1998:62)

Quan l’empresa Bandai va llençar al mercat el Tamagotchi l’any 1996, pocs haurien apostat per un èxit tant clar i a un nivell tant global que va ser capaç d’atreure un públic variat en edat, gènere, estrat social, etc. Malgrat que per molts era incomprensible que un aparell electrònic esdevingués el substitut d’una mascota i en definitiva d’un ser viu, la veritat és que va calar en el consumidor i des de llavors, encara que amb alts i baixos, no ha parat el fervor per aquest producte, inicialment amb forma d’ou[1] o tamago i que ha anat evolucionant[2] a formes més actuals com el Tamagotchi Connection, un joc per Nintendo o la modalitat per a mòbil, etc. Les causes de l’èxit d’aquest producte són difícils de destriar ja que inclouen molts elements que poden ser tinguts en compte: un consumidor infantil que era receptiu a l’adquisició d’una mascota virtual que cabia en el palmell d’una mà i això implicava que no necessitava ningú més per atendre-la, adquirint així més independència dels seus pares[3]; a més, la tecnologia japonesa estava de moda, havia despertat una nova fascinació per lo oriental que ja no tenia a veure amb l’orientalisme de Said en el sentit d’allò exòtic i llunyà sinó una nova visió orientalista que enllaçava amb un binomi fascinant, la unió entre tecnologia i natura, una capacitat que actualment s’identifica sobretot amb tot allò japonès, i que ha captat l’atenció d’Occident des dels anys 80 quan tenien èxit pel·lícules com “Blade Runner” (1982) de Ridley Scott que identificava el futur amb el món tecnològic del Japó[4] a la ciutat de Los Angeles i el “replicant” cibernètic amb l’home millorat del futur (http://es.wikipedia.org/wiki/Blade_Runner).

 

La identificació amb la natura és un dels elements d’identitat nacional que han rescatat els acadèmics, en destacar que la definició de l’Estat-nació japonès modern que vinculava la figura de l’emperador com a descendent directe de la deessa Amateratsu i per tant amb les arrels sintoistes, que convertien els elements naturals en una mena de déus o kami, ha estat un element diferenciador que destacaria allò japonès dins un món globalitzat (Morris, 1998:39-65), encaixant alhora amb l’actual discurs ecològic de tenir cura de la natura per contrarestar el deteriorament ocasionat per l’activitat econòmica. “Yasuda llega hasta presentar la visión animista encarnada en el sintoísmo como un “gran modelo” que puede “brindar una respuesta a la apremiante cuestión de como preservar el medio ambiente global y de cómo permitir que la naturaleza y el ser humano coexistan” (Yasuda, 1989:7-8  a Morris, 1998:40). En aquest sentit el tamagotchi podria haver connectat amb una consciència ecològica i una responsabilitat en el consumidor global, que des de la perspectiva japonesa en canvi formaria part del seu propi habitus[5] (per dir-ho en termes de la sociologia de Bordieu (Castón, 1996)) on es reflecteix una llarga tradició d’influència xinesa i sincretisme que combina formes de pensament com el confucianisme, taoisme, budisme amb les arrels japoneses vinculades amb la visió animista del sintoisme i amb la ciència occidental importada als segles XIX i XX (Morris, 1998 i Bouso, Choi i Prado, 2007:10), i que va transmetre d’alguna manera no tant conscient[6] la seva creadora Aki Maita en el tamagotchi, impactant dins la societat de consum en convertir la ficció en una realitat creïble. Des d’aquesta perspectiva, els kami es reproduirien en els nous productes com el tamagotchi de manera que aquests elements naturals serien canviants i s’adaptarien a cada temps.

 

El tamagotchi és un joc virtual en que el receptor disposa d’un aparell amb 3 botons (A-seleccionar, B-aceptar i C-cancelar) que et permeten moure’t per un menú en que disposes de diferents opcions vitals[7] per mantenir o no la mascota ben atesa de manera que pugui sobreviure o vagi a un altre planeta segons les decisions que pren el jugador (http://es.wikipedia.org/wiki/Tamagotchi). Una activitat que guarda una mena de paral·lelisme amb la pròpia vida o amb la consciència de l’ésser, de manera que et permet assajar i comprovar els efectes dels teus propis actes[8], avisant constantment a l’amo de la mascota de què s’espera que faci[9] i per tant pretén definir una responsabilitat amb el món que l’envolta, amb l’existència lligada a la pròpia natura representada en aquesta mascota virtual, encara que també podria ser una planta, un arbre o qualsevol ésser viu o déu representat en aquest kami modern, que vindria a ser una mena de consciència asiàtica per al món en el sentit que recuperaria la historia japonesa vinculada al respecte a la natura com a part dels valors moderns rescatats per definir la identitat nacional actual, en equilibri amb l’avenç tecnològic.

 

Aquesta conjunció de forces hauria estat possible en part gràcies a “la profunda interconexión de cultura y naturaleza en el pensamiento japonés”. Així, “la naturaleza no se consideraba como la creación de un dios trascendente, sino como una realidad en “devenir” y cambio constantes en la que los seres humanos estaban profundamente entramados.” (Morris, 1998:41[10]). Un debat important al respecte d’aquest tema es va produir durant el període Tokugawa, anterior a la reforma Meiji, en que Kaibara Ekiken (1630-1714)  desenvolupa el concepte de kaibutsu o “revelador de la naturalesa de les coses” que ha permès afirmar a alguns autors que “profundizar la conciencia y el respeto por la naturaleza hace a los seres humanos gente mejor, pero al mismo tiempo entender con más riqueza las obras de la naturaleza también brinda ideas prácticas para mejorar la productividad agrícola y para que la gente viva en mejores condiciones” (citant a altres autors, Morris, 1998:46). Aquesta concepció recollia alhora les idees confucianes de compromís amb la natura com a base de la moral i del benestar físic i del taoisme que inseria l’home dins la natura com a part indestriable d’ella. Des d’aquesta perspectiva, la conjunció entre tecnologia i natura seria possible[11] perquè cada una permetria la retroalimentació de l’altre.

 

Així, podem concloure que és important en l’anàlisi de qualsevol producte cultural de l’Àsia Oriental tenir en compte el “lligam entre la cultura de masses o cultura popular, la societat civil que hi dóna sentit, l’aparell intel·lectual que també la delimita i l’esfera oficial” (Bouso, Choi i Prado, 2007:7), així com l’habitus que posa llum a moltes manifestacions individuals i col·lectives que poden semblar espontànies però que provenen d’un context previ en que hi té molt a veure la perspectiva històrica que tendeix a perpetuar-se en el futur adaptant-se a la nova lògica del moment, on en l’actualitat destacaríem les lleis de mercat i la globalització. Des d’aquesta perspectiva, el tamagotchi hauria apuntalat l’èxit comercial dins el mercat intern[12] en una lògica que combinava les noves tecnologies amb la identitat nacional associada al respecte per la natura com a signe de modernitat i convivència entre l’home i el seu hàbitat[13], que va impactar la industria mundial de les joguines, imitant des de llavors la virtualitat d’aquest producte que s’adaptava a l’espai familiar reduït i era fàcil de transportar, i al món[14] per l’estímul a l’aprenentatge que suposava un producte que connectava de manera inconscient amb la sensibilització ecològica després d’anys d’industrialització i generació de desequilibris naturals per part de l’home. Per tant estaríem davant d’una nova consciència asiàtica per al món dirigida des del Japó que encaixaria amb el discurs acadèmic de la construcció de modernitat i futur a través de la venta dels “valors asiàtics” com alternativa als “valors occidentals”, on el binomi tecnologia-natura hauria fascinat a molts, definint una nova visió orientalista enfocada en les capacitats japoneses per combinar aquests dos elements, reconeixent així el lideratge tecnològic del Japó.

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Aki, M. (1997). “La mascota no es para niños”. Entrevista no signada realitzada a la creadora del Tamagotchi a El Mundo i publicada el 11/12/1997.

Bouso, R.; Choi, A.; Prado, C. (2007a). “La cultura”. Barcelona: FUOC, mòdul IV de l’assignatura Societat i cultura a l’Àsia Oriental.

Castón, P. (1996). “La sociología de Pierre Bourdieu”. Reis, Revista española de investigaciones sociológicas, nº 76. Pàg.75-97.

Morris, T. (1998). Cultura, etnicidad y globalización: la experiencia japonesa. Capítol 3. Mèxic: Siglo XXI. Pàg. 39-65.

http://www.tamagochi.com consultada el 29 d’octubre de 2008.

http://es.wikipedia.org/wiki/Tamagotchi consultada el 29 d’octubre de 2008.

http://www.mimitchi.com/tamaplus/tama_history.shtml consultada el 8 de desembre de 2008.

http://webs.adam.es/rllorens/tamtabla.htm consultada el 8 de desembre de 2008.

http://es.wikipedia.org/wiki/Blade_Runner consultada el 24 de desembre de 2008.

---

[1] L’ou en la mitologia xinesa representa la fusió del caos durant 18.000 anys i l’equilibri del yin i el yang que va permetre sortir Pangu, el primer ésser viu i creador del món (Assignatura de Festes i Tradicions). Alguns d’aquest elements van ser incorporats pel budisme Chan que genera el budisme Zen al Japó.

[2] Des de 1996 a 2008 hi ha hagut unes 37 versions diferents, entre les que destaquen el Tamagotchi Connection, Tamagotchi Jinsei o Tamagotchi Familitchi. (http://es.wikipedia.org/wiki/Tamagotchi)

[3] Igualment, pels progenitors era molt més pràctic comprar un objecte petit que fer-se càrrec d’un ésser viu, sobretot a les ciutats on la manca d’espai és considerable, o almenys d’espai apropiat.

[4] La pel·lícula transcorre en un escenari en el que constantment veiem anuncis o imatges associades al Japó.

[5] Aquest concepte es clau en la sociologia de Pierre Bordieu perquè permet articular lo individual i lo social, i alguns autors l’interpreten com “El habitus es un sistema de disposiciones para actuar, sentir y pensar de una determinada manera, interiorizadas e incorporadas por los individuos en el transcurso de su historia” y “se manifiesta fundamentalmente por medio del sens pratique”. (Castón, 1996:81)

[6] “Y el sentido práctico es la aptitud para moverse, para actuar y para orientarse según la posición que se ocupe en el espacio social. Y todo esto sin recurrir a una reflexión consciente, gracias a las disposiciones adquiridas que funcionan automáticamente.” (Castón, 1996:81)

[7] Veure estadístiques, donar de menjar, portar-lo al bany, fer activitats, felicitar o castigar, curar d’alguna malaltia, encendre o apagar el llum, etc. (http://es.wikipedia.org/wiki/Tamagotchi)

[8] L’autora Aki Maita, en resposta a una entrevista comenta:”Creo que es bueno cuidar primero de un Tamagotchi antes que de una mascota de verdad. Además de servir de entretenimiento, ayuda a desarrollar el sentimiento de responsabilidad de las personas” (Veure El Mundo, 11/12/1997)

[9] El Tamagotchi té un horari, la qual cosa reflecteix la disciplina i la responsabilitat pròpies del sistema empresarial japonès.

[10] Aquesta referència seria alhora una referència a l’obra de S:N. Eisenstadt de 1994.

[11] “A medida que Japón profundizó sus vínculos con Occidente, la idea de kaibutsu demostró ser un concepto que podía hacer de puente entre las nociones familiares japonesas sobre la moral y el nuevo ethos de la ciencia y la tecnología occidentales.” (Morris, 1998:58)

[12] Segons un estudi aplicat a Internet de l’empresa Bandai el 100% dels consumidors coneixien el Tamagotchi i el 85% havien jugat alguna vegada amb ell. Per això l’empresa va decidir incorporar nous elements tecnològics al producte. (www.mimitchi.com/tamaplus/tama_history.shtml).

[13] Que ha donat lloc a l’ikebana o arranjament floral, els jardins japonesos, i ha influenciat la pintura, la creació ceràmica, etc. i en definitiva l’art japonès. (Bouso, Choi i Prado, 2007)

[14] Des del seu llançament s’haurien venut més de 40 milions d’unitats de les quals 12 milions haurien anat a parar al mercat comercial de Canadà i els EEUU. (www.mimitchi.com/tamaplus/tama_history.shtml)

LA DIPLOMÀCIA NIPONA A L’ÀFRICA EN EL CONTEXT DE LA GUERRA FREDA. L’AJUDA OFICIAL AL DESENVOLUPAMENT DEL JAPÓ: EL CAS D’ÀFRICA

Les relacions internacionals nipones durant la guerra freda foren determinades per la derrota del Japó l’any 1945 per part de les potències aliades, que va difuminar el somni d’alguns dirigents del país per crear l’”esfera de coprosperitat de la gran Àsia Oriental” (García, Pareja, 2004:11) i va provocar un fet insòlit al país quan l’emperador Hiro Hito proclama la rendició oficial, contradient així la creença d’una superioritat racial, militar i cultural, manifesta després de dècades d’expansió territorial i hostilitats militars contra els seus veïns asiàtics. Aquesta derrota implica la firma d’un acord que obliga al Japó a desocupar els territoris sota el seu domini, reconèixer la dependència estratègica i militar respecte els Estats Units i la retirada japonesa de l’escenari internacional plasmada en la doctrina Yoshida que prioritza la recuperació del país i l’impuls a l’economia (Ríos 2004:47), gràcies en part als ajuts dels EEUU, deixant de banda les qüestions de caire nacionalista impulsades per part de la ciutadania que rebutja la presència nord-americana i el nou govern del general MacArthur (1945-1952).

Així, el Japó en els anys de la postguerra manté un sistema polític estable i unes relacions exteriors regionals molt febles, i estableix les seves relacions prioritàries amb els Estats Units, convertint-se en un ferm aliat dins el bloc occidental al llarg de la guerra freda i un dels principals valedors de la seva política de contenció del comunisme a l’Àsia Oriental pel seu valor geoestratègic[1], i a la llarga a nivell mundial, a través de proporcionar ajuts econòmics a aquells països que eren possibles aliats. Malgrat alguns moviments de resistència a la bipolaritat com el Moviment dels Països no Alineats (MPNA), un moviment de solidaritat afroasiàtica que inicia el 1955 i que pretén entre altres qüestions la coexistència pacífica, la defensa de la sobirania nacional i la igualtat de races, a la llarga els propis problemes econòmics dels països integrants debilitaran aquest moviment i es veuran obligats a alinear-se de manera més o menys explícita amb un dels dos blocs. Aquest escenari donarà entrada al Tercer Món en les relacions internacionals de la guerra freda, a través de processos de descolonització que els dos blocs intentaran aprofitar per captar aliats (García, Pareja, 2004:23-24).

Un dels continents que entrarà en l’escena internacional en aquest moment és l’Àfrica, una font de disputes internacionals que adquirirà més importància a partir dels conflictes petrolers dels anys 70, convertint-se en una nova font possible de matèries primeres i un punt alternatiu d’abastament per països com el Japó, entre d’altres, que necessitarà diversificar els seus mercats quan iniciï una petita davallada de les seves expectatives de creixement econòmic després d’anys de bonança. Les estratègies dels dos blocs interessats en l’Àfrica vindran marcades majoritàriament pel seu caràcter desigual, tot i que alguns autors destacaran que la política africana del Japó a través de la seva ajuda oficial al desenvolupament (AOD), malgrat estar fonamentada en els propis interessos econòmics i la geopolítica estratègica internacional, tindrà un impacte positiu i resultats superiors a d’altres països “bailleurs de fonds” (Alden, Sato, 2004:13). Sobretot pel que fa a casos concrets de l’Àfrica sot sahariana com Ghana, Nigèria, Zaire, Tanzània, etc., que reben gran part de AOD del Japó a l’Àfrica, tot i que el país africà que rep més ajuts per part del Japó durant la guerra freda és la Sud-àfrica de l’apartheid, malgrat el qüestionament nacional i internacional que implica donar suport a un govern de caire racista (Morikawa 1984:133).

La història de les relacions nipo-africanes es remunta als anys 60 quan la major part dels països africans inicien les seves respectives independències (Matsuura, 2002:1)[2]. Makoto Sato i Chris Alden destaquen que l’AOD internacional per part del Japó inicia en el mateix període. Per tant podríem establir un lligam entre la història de les relacions bilaterals entre el Japó i l’Àfrica i la història de l’AOD per part del Japó. De fet, tant és així que segons els propis autors, l’evolució d’aquest ajut a l’Àfrica es pot dividir en cinc fases: la primera va des 1954[3] fins a la primera crisi petrolera de 1973; la segona de 1974 fins les acaballes de la segona crisi petrolera al 1980; la tercera es caracteritza pel creixement ràpid de l’ajuda japonesa (1981-1988); la quarta coincideix amb la fi de la guerra freda quan el Japó es converteix en el primer donant d’ajuda internacional al món (1989-2000); i la última marcada per un canvi fonamental de la seva diplomàcia d’ajuda (2001-fins a l’actualitat).

Durant la primera etapa, l’AOD del Japó es centra sobretot en aquells països asiàtics que havien sofert l’ocupació japonesa durant la Segona Guerra Mundial per qüestions de reparació dels danys de guerra, però la justificació oficial a l’ajuda argumenta la necessitat d’“obtenir nous mercats per a les seves exportacions i assegurar les importacions de matèries primes importants”[4] i per tant coincideix amb la idea de la Doctrina Yoshida d’enfortir l’economia. Amb tot, un altre element entrarà en joc i és el de donar suport als Estats Units posant fre a la implementació del comunisme a l’Àfrica i controlar els processos de descolonització. Així, a inicis dels anys 60, el Japó només tenia 4 ambaixades a l’Àfrica: Ghana, Etiòpia, Nigèria i el Congo però a mesura que l’economia japonesa aixecava el vol, s’intensificaven els intercanvis comercials i les inversions directes[5] amb alguns països africans[6], important or, platí i aliatges del ferro i exportant a l’Àfrica naus, camions i peces d’automòbils (Matsuura, 2002:2). No deixa de sorprendre però que el Japó durant aquest període intensifica les relacions diplomàtiques i comercials amb Sud-àfrica[7] malgrat que des del 1948 ja s’havia instituït l’apartheid. El Japó a nivell oficial i per les pressions internacionals acabaria proclamant que les relacions existents eren només a nivell consular, i prohibiria inclús l’IDE japonesa a Sud-àfrica el 1968. Tanmateix, quan s’examinen amb deteniment aquests anys es comprova que el comerç entre els dos països s’intensifica: el 1962 el volum comercial amb Sud-àfrica[8] ascendia a 178,974.000$ i el 1968 s’havia triplicat arribant a 551,591.000$ i s’incrementaria amb més força en la segona etapa. Si ho comparem amb les relacions comercials amb d’altres països africans com Kenia veurem que el volum era molt menor, 32,929.000$ el 1962 (Morikawa, 1984:134). Probablement la justificació al recolzament d’un govern racista, malgrat que el discurs oficial internacional sigui un altre, vingui fonamentat en que Sud-àfrica representava en aquells moments un bastió occidental de contenció al comunisme, i també un model de com aplacar intents d’implantar governs africans nacionalistes.

La segona etapa inicia amb la crisi petrolera de 1973 encapçalada per la OPEP en que el Japó, fruit de les necessitats energètiques sorgides en un moment de forta industrialització i creixement econòmic, prova d’acostar-se a l’Orient Mitjà i a la vegada intenta diversificar les fonts d’importacions petroleres i de matèries primes, sobretot a l’Àfrica ja que mercats com el sud-est asiàtic mostren un ressentiment popular antijaponès. Així per primer cop la seguretat econòmica pren més clarament una dimensió mundial i inicia un interès més clar per l’Àfrica, com mostren les dues primeres visites per part d’un ministre japonès en representació diplomàtica a països de l’Àfrica sot sahariana[9]. A més s’intensifica l’ajuda bilateral a països africans multiplicant-se per 27,5 entre 1970 i 1980, no només per qüestions econòmiques sinó també per captar potencials aliats i vots dins la ONU que recolzessin la candidatura de Japó (Alden, Sato, 2004:17) i per pressions dels Estats Units per fiançar el bloc anticomunista (Morikawa, 1984:137). Per la seva part, la relació bilateral amb Sud-àfrica no només es manté sinó que s’intensifica de manera extraordinària, malgrat el manteniment d’un discurs oficial prudent que imposa restriccions polítiques i culturals[10] però que en el rerefons és permissiu: el 1980 era clar que les activitats consulars del Japó en aquest país eren més importants i influenciadores que cap de les ambaixades africanes i que el volum comercial ascendia a 3.593,738.000$, mentre que per exemple amb Kenia només era de 205,602.000$[11].

La tercera etapa i última dins la guerra freda coincideix amb els anys 80 quan gràcies a les pressions internacionals liderades pels EEUU, Japó augmenta considerablement l’ajuda a l’Àfrica i a nivell mundial. Així el 1989 l’Àfrica adquireix una major porció de l’AOD nipona i assoleix la fita de 15,3%, per anar disminuint fins a un 10%, que es mantindria constant en les darreres etapes. Durant aquest període el Japó participa en la Campanya contra la fam[12] i apareix per primer cop una conscienciació major de la societat civil japonesa respecte aquests temes que pressionarien el govern a un canvi en la política d’AOD, situant-se com un dels primers països del món en quan a ajuts al desenvolupament. Amb la fi de la guerra freda, inicia la quarta etapa que suposa per l’Àfrica una reducció de l’interès per la regió per part de les grans potències però també el desmantellament del bastió sud-africà de l’apartheid. Això no impedeix que el Japó mantingui els ajuts al país, tot i que ara el govern haurà de justificar la seva política d’AOD enfront l’opinió popular[13]. La darrera etapa en canvi, vindria marcada per la crisi econòmica del Japó que tindrà efectes sobre l’AOD: disminueix l’ajuda (en un 27%), es redacta una nova carta d’AOD, es dona prioritat a les relacions bilaterals amb els països africans i d’altres regions de manera més clara que fins al 1989 i s’adopta una política exterior més compromesa i participativa en tots els àmbits (Alden, Sato, 2004:21-26).

Algunes conclusions podem extreure de les relacions internacionals del Japó durant la guerra freda: 1. Aquestes van tenir un perfil baix i es van fonamentar sobretot en criteris econòmics i d’AOD, amb l’excepció dels EEUU amb qui va mantenir una relació desigual caracteritzada per una forta dependència militar i econòmica. 2. L’AOD del Japó va versar sobretot en l’aspecte econòmic que d’entrada afavoriria als antics territoris ocupats de la regió de l’Àsia Oriental, amb l’excepció els països del bàndol soviètic, per un compromís de reparació dels danys de la segona guerra mundial. Però, després de la crisi petrolera de 1973, experimenta un gir ampliant horitzons a un nivell més internacional on l’Àfrica seria un dels principals beneficiaris. 3. L’entrada d’Àfrica en la mira nipona ve motivada pel creixement econòmic espectacular del Japó i les pressions internacionals liderades pels EEUU que reclamen més ajuts, i evoluciona des d’interessos econòmics a llarg termini propis, passant per motivacions polítiques que giren entorn la geopolítica internacional, per afegir, en l’última etapa de la guerra freda, motivacions de caràcter humanitari en resposta a una demanda de la societat civil. 4. Els països africans depositaris de l’ajuda econòmica són en gran part els de l’Àfrica sot sahariana i sobretot Sud-àfrica. Aquest és un cas apart, ja que les relacions bilaterals es produeixen en el marc de l’apartheid, cosa que porta al Japó a una política de dues cares, l’oficial que reduïa les relacions polítiques i culturals amb aquest govern i la real que mantenia en augment el comerç i altres formes encobertes de relació política. 5. Les causes del suport a Sud-àfrica les podem trobar en el recolzament que aquest país donava a la lluita contra el comunisme a l’Àfrica. Però la prolongació de les relacions bilaterals més enllà de la guerra freda clarifica que existia un cert desinterès per part del govern japonès en condemnar el racisme[14]. De fet els japonesos, que eren tractats a Sud-àfrica com a “honorary whites” (Morikawa, 1984:136), no tracten especialment bé a les seves minories i són un dels pocs països del món que malgrat la crisi econòmica, les baixes taxes de natalitat, l’envelliment de la població, etc. no plantegen que la immigració sigui una solució preferencial pel país, prevalent l’interès per mantenir una societat racialment compacte.

 

REFERENCIES BIBLIOGRAFIQUES

 

Alden, Ch.; Sato, M. (2004). “La diplomatie japonaise de l’aide el l’Afrique”. Afrique contemporaine, dossier 14, pàg.13-31.

Extret el març de 2008 de www.cairn.info/load_pdf.php?ID_ARTICLE=AFCO_212_0013 -

García, C.; Pareja, P. (2004). “Relacions internacionals a l’Àsia Oriental entre el 1945 i el 1989”. FUOC, mòdul II de l’assignatura Política internacional a l’Àsia Oriental.

Luna, J. (2004). “La realitat de la guerra freda a l’Àsia Oriental”. FUOC, mòdul I de l’assignatura Política internacional a l’Àsia Oriental.

Mapa “Guerra Freda: 1945-1960” a l’any 1959, facilitat per la UOC (2008), assignatura Política internacional a l’Àsia Oriental.

Matsuura,K. (2002). “Le Japon et l’Afrique”. CHEAM (Centre des Hautes Etudes sur l’Afrique et l’Asie Modernes): Ambaixada del Japó a França. Extret el marc de 2008 de www.geopolitis.net

Morikawa, J. (1984). “The anatomy of Japan’s South African policy”. The Journal of Modern African Studies 22, 1:133-141. Cambridge University Press. Extret el març de 2008 de www.jstor.org.

Ríos, X. (2004). “Les relacions actuals entre els països de l’Àsia Oriental”. FUOC, mòdul IV de l’assignatura Política internacional a l’Àsia Oriental.

www.wikipedia.org

---

[1] Com es manifestarà en el cas de la guerra de Corea que esclata el 1950 (García, Pareja, 2004:30).

[2] Tot i que les relacions econòmiques amb Sud-àfrica inicien ja al voltant de 1912 i pel 1918 Japó instaura el primer Consolat a l’Àfrica, concretament a Ciutat del Cap (Morikawa, 1984:139-140).

[3] Quan el Japó s’afegeix al Pla Colombo. (Alden, Sato, 2004:15)

[4] Publicada en un llibre blanc el 1958 pel Ministeri de Comerç internacional i indústria (MITI). (Alden, Sato, 2004:14)

[5] De totes maneres, durant aquest període, només entre 1 i 1,5 % del total de l’IDE del Japó al món es feia a l’Àfrica. (Matsuura, 2002:2)

[6] Sobretot Libèria que tenia més desenvolupades les infraestructures marítimes. (Matsuura, 2002:2)

[7] Com quedava registrat en el Llibre Blau Diplomàtic del Govern japonès que expressa el 1961 que Tokio i Pretòria, les dues respectives capitals, estan d’acord en establir relacions diplomàtiques. (Morikawa, 1984:133)

[8] Segons dades de l’OCDE. (Morikawa, 1984:134)

[9] El 1974 visita Ghana, Nigèria, Zaire i Tanzània, a més d’Egipte i el 1979 Nigèria, Costa d’Ivori, Senegal, Tanzània i Kenia. (Alden, Sato, 2004:16-17)

[10] Encara que només de Sud-àfrica al Japó i no a la inversa.(Morikawa, 1984:135)

[11] Una altra dada important és que la relació entre importacions i exportacions entre els dos països és quasi igual mentre que amb Nigèria les exportacions japoneses representen 1.493,605.000$ mentre les importacions només 120,172.000$. (Morikawa, 1984:134)

[12] Durant els anys 80 el Banc Mundial i l’FMI inicien programes d’ajuts als països africans per pal·liar la fam provocada per les fortes sequeres i les guerres internes, sense massa èxit ja que segons el Banc Mundial el PIB per càpita baixava un 1,2% per any mentre al sud-est asiàtic augmentava un 6,4% per any. (Alden, Sato, 2004:19)

[13] Malgrat tot esdevé, entre els anys 1991 a 2000, el primer país del món en quan a ajuts respecta. (Alden, Sato, 2004:19)

[14] El 1965 no havia signat encara un acord internacional que eliminava qualsevol forma de discriminació racial. (Morikawa, 1984:139)

OPIUM: UN CERT FLAIRE ORIENTAL

“Je connais l’odeur du suint et du cuir,

des palais et des temples.

L’odeur de toutes les épices

l’odeur de tous les aphrodisiaques.

Et celle de la peau des femmes

et celle de la peau des hommes.” (www.ysl-opium.com)

                                                                                                        

 

 

Anticipant-se un any a Edward Said, que el 1978 va publicar la seva obra Orientalisme, el dissenyador de moda Yves Saint Laurent (YSL), inspirat en la Xina, va llençar al mercat Opium, un dels perfums que més controvèrsia, però també més èxit econòmic han tingut en les últimes dècades. L’impacte que va tenir sobre la societat del moment va venir de la mà de les interpretacions que els consumidors i crítics van fer del missatge implícit al nom escollit per YSL, a la originalitat del disseny del flascó i la campanya publicitària que l’acompanyava (www-org.elpais.com). Amb frases com les de dalt, podem llegir quin era el missatge i l’imaginari col·lectiu al respecte d’Orient que un any més tard, recollint el pensament de Foucault[1], explicitaria per primer cop Said, anomenant-lo “Orientalisme”, entès com una construcció ideològica basada en una perspectiva occidental o eurocèntrica fruit del xoc cultural entre Orient i Occident que es va intensificar amb l’arribada del colonialisme a l’Àsia[2] i on la representació d’Orient venia matisada per tres dimensions: la influència de l’estudi acadèmic sobre la conceptualització d’Orient; la oposició dels conceptes Orient-Occident; i la noció inherent al discurs de superioritat d’Occident respecte Orient (Prado, 2007 i Prado, 2008).

 

Es tractaria doncs d’una representació més que d’una realitat constatable o de la idea que “el supuesto conocimiento derivado de la visión orientalista no se basa en la exactitud ni en la utilidad, sino en el grado en el que aumenta la autoestima del occidental.” (Sardar, 2004:21) [3]. En aquest sentit, YSL sabent que la publicitat actua en un nivell aspiracional va aprofitar molt bé aquesta representació per vendre el seu perfum Opium com a essència d’Orient. L’elecció del propi nom que feia referència a una de les drogues més coneguda d’Àsia, desprenia el missatge que sota els efectes d’Opium la dona podia esdevenir sensual, enigmàtica, exòtica, experta en les arts de la seducció i per tant oriental, o el que seria la imatge estereotipada[4] d’aquesta que mostraven les pel·lícules i les novel·les que creaven a Occident, una imatge mediatitzada per la presència de soldats occidentals durant el colonialisme a l’Àsia Oriental, a la Xina i el Japó, però també a les guerres de Corea i Vietnam en plena Guerra Freda. Però també va voler vendre la imatge d’una dona sofisticada mitjançant el flascó dissenyat per Pierre Dinand, que tenia unes característiques que pertanyien ja a la imatgeria familiar que Occident havia recollit d’Orient, en part per l’intensa activitat comercial entre les dues zones que es va intensificar durant la dinastia Qing (1644-1911): l’obertura d’un cercle, simbolitzant un sol naixent, en el lateral del flascó per aconseguir que el perfum fos visible, l’elecció del color vermell i el blau tinta amb estampació daurada tant típics de la Xina, i el fet que estava inspirat en un inro, una caixeta lacada que portaven els kimonos japonesos i que podien contenir perfums, herbes, medicines, etc. i que probablement provenia de la Xina on les antigues famílies nobles hi guardaven insígnies o relíquies[5].

 

Aquesta imatge posava el contrapunt a la de la dona occidental, que sota les premisses judeocristianes de castedat i virginitat representava un model molt més purità, però que amb les manifestacions recents del 68 començava a mostrar una certa obertura cap a noves experiències. En aquest sentit apuntava Said quan va presentar que la idea d’Orient, que provenia del colonialisme i que va impactar en els cercles acadèmics, venia sempre oposada a Occident: “desde los comienzos de la historia moderna hasta el momento, el orientalismo, como forma de pensamiento que se relaciona con el exterior, ha demostrado de manera característica la tendencia deplorable de toda ciencia que se basa en distinciones tan rigurosas como son las de “Este” y “Oeste”, tendencia que consiste en canalizar el pensamiento hacia un compartimento, el “Oeste” o hacia otro, el “Este”.” (Said, 2002:76). Malgrat tot, el que va causar més crítica va ser la possibilitat que el perfum tingués entre els seus ingredients opi. És a dir, allò que suggereix una reminiscència d’Orient en aquest cas és pres al peu de la lletra i esdevé una realitat en el subconscient, una amenaça contra els valors occidentals. “...los misterios orientales se tomarán en serio, sobre todo porque suponen un desafío para la mente racional occidental...” (Said, 2002:91)

 

A banda de la venta d’Opium com un objecte de luxe associat al plaer d’allò exòtic, que pel consumidor occidental provenia d’Orient, de “el lugar en el que se ubicaba el Jardín del Edén” (Sardar, 2004:28), que inclouria una basta regió que va des del món islàmic, passant per la cultura budista provinent de la Índia, fins el món sinitzat, etc. “porque, naturalmente, los orientales eran en todas partes más o menos iguales” (Said, 2002:66), Opium també feia referència a la superioritat Occidental respecte d’Orient que tant bé va definir Said: “El razonamiento reducido a su forma más simple era claro, preciso y fácil de comprender: hay occidentales y hay orientales. Los primeros dominan, los segundos deben ser dominados” (Said, 2002:63). En aquest cas concret, Opium ens remet a les guerres de l’opi que van enfrontar la Xina i Gran Bretanya cap al segle XIX, on Gran Bretanya va demostrar la seva superioritat militar, obligant els xinesos a signar una sèrie de Tractats Desiguals que necessàriament portarien a la Xina a obrir les seves fronteres comercials, però també culturals i polítiques (Martínez, 2005), la qual cosa s’ha associat des dels cercles acadèmics a la introducció de la modernitat en la zona.

 

Aquesta superioritat serviria per apropiar-se d’Orient i hauria marcat la percepció inamovible que els occidentals tenien d’allò oriental, construint sota aquesta perspectiva la seva pròpia “realitat”, per fer d’allò estrany quelcom més familiar. Fins a quin punt el consumidor occidental estava preparat per rebre un producte com Opium? Certament no el va rebre amb la familiaritat que mencionava abans sinó més aviat amb el distanciament suficient perquè semblés modern, exòtic i captivés a les dones occidentals i més tard, el 1995, als homes[6], deixant enrere les controvèrsies que d’alguna manera l’havien catapultat a l’èxit comercial i que van marcar un canvi en la història del perfum. Així, no per casualitat, la definició de Said del concepte “Orientalisme”, entès com una construcció ideològica basada en una perspectiva occidental o eurocèntrica on la representació d’Orient venia matisada per la influència de l’estudi acadèmic, la oposició dels conceptes Orient-Occident i la noció inherent al discurs de superioritat d’Occident respecte Orient, era molt semblant a la que va construir Yves Saint Laurent amb el seu perfum Opium.

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Foucault, M. (1966). Fragment al capítol I “Las Meninas” del llibre Las palabras y las cosas. Una arqueología de las ciencias humanas. Pàg. 13-25.

Martínez, D. (2005) "El xoc entre la Xina i Europa en el segle XIX". Material de l’assignatura Història de l’Àsia Oriental II. UOC

Prado-Fonts, C. (coord.) (2008). “Orientalisme” [dossier en línea]. Digithum. Núm. 10. UOC.

Prado- Fonts, C. (2007). “Societat. Cultura. Àsia Oriental”. Barcelona: FUOC, mòdul I de l’assignatura Societat i cultura a l’Àsia Oriental.

Said, E. (2002). “El ámbito del Orientalismo”. Capítol I de Orientalismo. Madrid: Debate, pàg. 55-157.

Said, E. (2002). “Introducción”. A Orientalismo. Madrid: Debate, pàg. 19-54.

Sardar, Z. (2004). Fragment del capítol I del llibre Extraño Oriente. Historia de un prejuicio. Barcelona: Gedisa, pàg.17-32.

http://www-org.elpais.com/articulo/portada/fragancia/prohibida/hace/mayor/elpepusoceps, article publicat a El País (07/01/2007), consultat el 22/09/2008.

http://en.wikipedia.org/wiki/Opium­_(perfume), consultat el 22/09/2008.

www.ysl.opium.com, consultat el 22/09/2008.

www.britannica.com

 

 

---

 

[1] Malgrat que Said es distancia en algunes qüestions de Foucault. (Said, 2002:48)

[2] Edward Said va intentar demostrar les característiques del discurs orientalista basant-se sobretot en l’impacte del colonialisme francès i anglès des de finals del s.XIX al món islàmic, i per extensió a l’Àsia Oriental, i la influència dels EEUU durant la segona meitat del s.XX, un cop acabada la segona guerra mundial. (Veure Introducció de Orientalisme)

[3] En el cas de Opium, com en el quadre analitzat per Foucault la interpretació del receptor juga un paper important: “Quizá, en este cuadro como en toda representaci6n en la que, por así decirlo, se manifieste una esencia, la invisibilidad profunda de lo que se ve es solidaria de la invisibilidad de quien ve...” (Foucault, 1966:24)

[4] “Uno de los aspectos que el mundo electrónico postmoderno ha traído consigo es el reforzamiento de los estereotipos a través de los cuales se observa Oriente.” (Said, 2002:52)

[5] Veure les webs de la bibliografia.

[6] En els anys 70 només les dones podien ser sensuals, frívoles, és a dir adquirir característiques orientals. A partir dels 90 hi ha un canvi d’actitud envers els homes quan apareix la idea del metrosexual que a més de ser racional, podia ser frívol, i per tant encaixaria més amb lo oriental, la qual cosa hauria facilitat a YSL el llançament de la seva versió d’Opium per home.